The Walrus and the Carpenter

Deconstructing Hedda

2012-02-01T19:47:00.003+01:00

Spoiler alert. Qui és Hedda Gabler? Un home i una dona s'estan en un cotxe aturat. La dona sent la necessitat d'omplir el silenci incòmode amb algun comentari anodí i tot mirant la horrible casa que tenen davant diu: 'Sempre he somiat viure en aquesta casa'. L'home s'hi aferra com un nàufrag a un tros de fusta: 'Quina casualitat, jo també'. I sobre aquesta 'afinitat' s'hi assenta una relació i Hedda acaba casada amb un home que l'avorreix i vivint en una casa que no suporta.

Quan entra en escena amb la música a tot drap dius: 'Ep! Què tenim aquí?' Veus una dona espectacular, altiva, frívola i que va a la seva. Després el seu comportament comença a resultar excèntric. Però això passa sempre que desconeixem les motivacions d'algú. Sembla forta, però al mateix temps està tan desorientada: s'ha deixat atrapar en la teranyina que ha filat ella mateixa i et comences a preguntar si no es tot façana: potser intenta amagar la seva pusil·lanimitat? Sigui com sigui la seva torre d'ivori trontolla. I al final la torre s'esfondra. Teló.

Per cert, els actors esplèndids.

Me l'hauria de llegir un dia d'aquests.

Setmana Cultural

2011-12-05T21:01:00.003+01:00

La meva setmana cultural particular va començar el dijous (24 de novembre) amb un concert de Pat Metheny. Em va agradar molt, la veritat és que l'únic guitarrista de jazz que coneixia és el Django Reinhardt així que ha estat una bona adquisició: Sempre va bé ampliar el cens d'intèrprets vius homologats. Per cert, a la llista de coses que tenim per agrair a en Pat Metheny, sembla que hi hem d'afegir l'haver reorientat la carrera d'un conegut productor televisiu.

Canvi total de registre el divendres amb Le Grand Macabre de Ligeti al Liceu. Què dir? L'Anna Puche esplèndida fent de Clitòria (ok, jo no tinc criteri però ho feia molt bé), el muntatge de la Fura molt espectacular. Ara, l'opera és tirant a rara (per dir-ho d'alguna manera). Fins i tot vam tenir una deserció a la mitja part (tenint en compte que va desertar de llegir-se The Sandaman tampoc em sorprèn). Una cosa d'agrair fou que almenys era cantada en anglès, no sol passar que pugui entendre el que canten.

Tercer canvi de registre el dissabte amb Cop de Rock, com ja ha comentat en Gerard "montatge (sic) per a 30nyers nostàlgics". Suposo que caic en aquesta categoria per què em va agradar.

Vaig reposar un parell de dies i el dimarts vam rematar la feina amb el segon Albee de la temporada Qui té por de Virginia Woolf? L'obra em va agradar més que l'altra: Un fràgil equilibri (no n'he fet ressenya d'aquest últim: tot i que no estava malament, em va semblar que l'obra quedava una mica coixa. No és per ser morbós ni res d'això, però com pot ser que tinguem un equilibri fràgil sense que acabi en una majúscula trencadissa? A part d'això els actors esplèndids i faig meves les paraules de'n Gerard). A veure, l'Emma Vilarasau i el Pere Arquillué feien saltar espurnes fins a dalt de l'amfiteatre i l'obra està clar que té molt més ganxo. És un cas d'aquells en que tens una obra bona i un repartiment excel·lent i el resultat és apoteòsic.

I el setè dia vaig descansar mirant Star Trek Deep Space 9.

Parole, Parole, Parole

2011-11-21T22:25:00.002+01:00

No és el mateix que t'expliquin una pena que veure-la, ni tant sols si ho fa un mestre de la paraula com és William Shakespeare.

Així, agafem un poema de Shakespeare que ens explica una pena, un horror corprenedor i el posem en les expertes mans de Núria Espert (absolutament indescriptible). Calen pocs elements més: un tàlem (com un patíbul, omnipresent al centre de l'escenari), el so, la il·luminació, un parell de capes... tot plegat per acompanyar. I llavors veus una pena, un horror que t'esqueixa el cor. Essencialment això és "La Violación de Lucrecia", una primícia de Shakespeare per als teatres del segle XXI.

El públic s'hi deixa els palmells. Teló.

Sitges' Chronicle

2011-10-12T01:22:00.005+02:00

Ahir em vaig arribar fins al Festival de Cinema Fantàstic. Vaig començar d'hora (8:30) i a l'Auditori amb The Yellow Sea, la història d'un emigrant nord-coreà que malviu a la Xina fent de taxista. Fa uns mesos va endeutar-se amb un mafiós de poca volada per poder enviar la seva dona a treballar a Corea del Sud. Fa temps que no n'ha rebut cap noticia, ni un Yuan tampoc. Li ofereixen un pacte: el deute quedarà saldat si se'n va a Seul i mata un home allà. La cosa s'embolica i ell acaba perseguit per la poli i les màfies xinesa i coreana. No sé si mai havíeu vist Humor amarillo (jo no), la idea que en tinc (pel que m'havien explicat) m'ho recordava bastant. Si obviem el fet que aquests anaven a cops de destral.

Donut i cafè (black as midnight in a moonless night) i vaig passar a Hara Kiri: the Death of a Samurai. En que un Samurai descastat es presenta a la casa d'un gran senyor i demana permís per cometre-hi suïcidi ritual. És una manera de recuperar el seu honor perdut. Però és rebut amb escepticisme degut a la plaga de suïcidis-bluf que han tingut darrerament. A més, els guerrers s'han estovat durant els temps de pau i l'honor ja no és el que era.

Bellflower és la típica història noi coneix a noia en un concurs de menjar grills vius (ella guanya per golejada). L'endemà tornen a quedar i decideixen anar a dinar a Texas (total, només han de travessar un parell d'estats). Per cert, el noi i el seu amic (fanàtics de Mad Max) estan fent un llançaflames per quan arribi l'apocalipsi. Però la relació s'acaba enverinant i l'apocalipsi ja tarda. Així tenim: una mica de comèdia romàntica, una mica de road movie i una mica de Mad Max tot en un metratge contingut.

Una pausa per dinar (em vaig saltar Trabalhar cansa, que ja se sap). Aquí vaig tenir un moment Sheldon, quan em pensava que m'ennuegava amb un tros de pernil i no hi havia ningú per fer-me la maniobra de Heimlich. Afortunadament, la sang no va arribar al riu. Ni el pernil a la tràquea.

Vaig fer una mica més de temps fins a The Moth Diaries. Sens dubte la millor de les quatre pelis i amb diferència. Rebecca és una adolescent que estudia en un internat. La seva mare va creure que seria el millor per a ella des que el seu pare es va suïcidar fa un parell d'anys. Odia el lloc, però és un preu petit per poder estar amb les seves amigues. Sobretot la Lucy, la seva amiga de l'ànima i el seu puntal per mantenir la salut mental. Però aquest any tot ha canviat. Hi ha una noia nova, l'Ernessa (pàlida com un glop de llet), que les està separant i ella està boja de gelosia. A més, passen algunes coses rares. Accidents amb resultats tràgics, la Lucy emmalalteix (no menja mai)... i l'Ernessa sempre és al mig de tot plegat. Un conte gòtic.

Bodas de Sangre

2011-10-10T23:57:00.001+02:00

No n'he fet ressenya. De vegades les paraules surten fluidament, de vegades les idees s'assequen. He de dir, però, que em va impressionar gratament.

La importància de ser Frank

2011-09-10T00:57:00.002+02:00

L'obra és una comèdia fresca i divertida, els actors excel·lents i l'espai immillorable (com a la Biblioteca: amb l'escenari al mig i grades a tot voltant, molt proper) però, per què està tant buit? La gent només va al teatre quan hi ha actors mediàtics? És per la crisi? Un pessimista diria que està mig buit, un optimista que està mig ple i un racionalista que les grades són massa grans; però 200 persones tampoc sembla un aforament desmesurat!

Bé, si us animeu us podeu acostar al Teatre Gaudí, teniu temps fins al 2 d'octubre. Totalment aconsellable (tot i que ja ho sabeu, jo no tinc criteri). I pels que tenen problemes de planificació temporal sembla que no cal agafar les entrades amb gaire antelació.

En Gerard no pot riure al teatre

2011-09-08T21:45:00.005+02:00

M'ho va confessar l'altre dia en sortir de la Biblioteca. Pot ser el fet que en Manelic li etzibés un "De què rius?" a ~~quatre~~ tres dits de la cara hi tingui alguna cosa a veure. En canvi, la resta del públic no va tenir cap problema en fer-ho en veure com s'encongia a la cadira mentre posava aquella cara seva de "nen enxampat amb la mà dins del pot de galetes".

Parlem de Terra Baixa Reload i, val a dir que, seure a primera fila d'un espectacle de la Fura és tota una experiència (suposo que si seus més endarrere també, però segur que no tant intensa). En definitiva ens van esquitxar (al Gerard més, pels capellans), socarrimar i vam assistir a la boda i tot (a la cerimònia, el convit no). La interacció entre els actors de carn i ossos i els virtuals resultava molt aconseguida. Per exemple, recordo l'hereu Sebastià (Francesc Orella) en un primer pla, amb la cara ocupant tot el pany de paret del fons de l'escenari parlant amb una empetitida Marta (Marina Gatell) totalment a la seva mercè (i això que ni tant sols era amb ella!). Les imatges projectades són de la pel·lícula que, per cert, podreu veure aquest proper 11 de setembre per tv3. Tot i que, suposo que per omplir els buits deixats al extirpar-ne la part escènica només hi haurà més pel·lícula.

Un tramvia anomenat Desig

2011-07-27T23:56:00.003+02:00

Els romans creien que el fat es trobava en mans de les Parques. Aquestes eren tres germanes: Nona, que filava el fil de la vida en el moment del naixement, Decima que el filava al llarg de la vida i Morta que el tallava. Els grecs les anomenaven: Cloto, Làquesis i Àtropos. Aquesta, però, potser sigui una imatge una mica massa limitada. Existeix una altra mitologia, d'origen anglosaxó, potser amb menys pedigrí que la romana però no per això menys interessant segons la qual el destí dels éssers humans recau en les mans dels Eterns. Aquests són set germans: Destiny, Death, Dream, (el pròdig, que no anomenaré), Desire, Despair & Delirium. Els grecs els anomenaven: Potmos, Teleute, Oneiros, (el pròdig, que tampoc ara anomenaré), Epithumia, Aponoia i Mania. Segons aquesta tradició els humans som com putxinel·lis en mans d'aquests éssers capriciosos, tot i que sobre aquest punt hi ha certes discrepàncies.

Blanche DuBois agafa un tramvia anomenat Desig per passar a un que es diu Cementiri i després sis parades fins als Camps Elisis on viuen la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley. Tant el lloc com el marit no són, ni de bon tros, com Stella els havia descrit a les seves cartes. Però Blanche no té on caure morta i s'instal·la amb ells. Blanche viu la seva vida esmicolada a cavall entre el desig i la desesperació. Abocada a un Destí funest persegueix un somni del que fou i que ja no tornarà. I quan finalment copsa un raig de llum al final del túnel es tracta d'un tren exprés que retorna del seu passat a tota velocitat i l'aboca als braços del deliri.

Ok, no és una ressenya: he escrit el que m'ha donat la gana però d'alguna manera recargolada això és el que passa a l'obra.

He tingut un somni que el talent de cap home no fóra capaç d'expressar en paraules

2011-07-21T22:23:00.005+02:00

Aquesta tarda, un atzar m'ha portat al parc de l'estació del nord. Cal dir que queda força lluny dels llocs per on em solc moure; potser només buscava una mica de fresca per llegir amb calma. Sigui com sigui, m'he assegut en una mena de banc en espiral que he trobat entre els arbres. De fons sentia la remor d'uns nois que jugaven a pilota i aviat m'he quedat abstret en la lectura de El temps no espera de Zygmunt Bauman que, tot i que explica coses interessants, té una prosa més aviat densa.

Suposo que m'he endormiscat, per què quan he aixecat el cap, aquests nois s'havien transmutat en fades i follets i he estat testimoni d'uns fets que si els expliqués seria tractat del més mentider de tot el Món (i part de l'estranger). Us ho explico tot seguit: Demetri estima Hèrmia, però Hèrmia estima Lisandre, aquest estima Helena que al seu torn estima Demetri... Bé, potser no anava ben bé així. El que us puc assegurar és que Titània, la reina de les fades, estima un ase que en realitat no és un ase és un actor amb unes fulles d'atzavara i que si seieu a primera fila podeu compartir banc amb els Ducs d'Atenes. Si en voleu treure l'entrellat teniu temps fins al 31 de Juliol (tret del dimecres). Les 19:00 és una bona hora per aquest Somni d'una nit d'estiu. Per la meva part he caigut víctima dels encisos de Puck, així que no fóra estrany que repetís.

L'obra és a càrrec de la companyia Parking Shakespeare de la que ja havia parlat fa un parell d'anys (Gerard, aquest cop et vetaré els comentaris) i només us diré que considero un tràgic error haver-me perdut el muntatge que van fer l'any passat de la Comèdia dels errors.

He estat passejant pel Raval,...

2011-07-10T00:03:00.003+02:00

...cada cop es veu més misèria pels carrers: aquí un home remena dins d'un contenidor; allà un altre dormita sota un portal; en una plaça un grup d'homes amb pinta desarreglada xerren i beuen calimotxo. També he vist una parella peculiar: un indigent cec, de parla instruïda i llengua esmolada, i el seu company i pigall que li dóna la rèplica quan convé.

Els segueixo fins a un bar. El cec ha empenyorat alguna cosa i té diners per a pagar unes copes. Així que beuen i parlen. Max, el cec, ¡Cráneo privilegiado! és un poeta que agonitza en la misèria. ¡El primer poeta de España! ens diu Don Latino, el seu company d'embriaguesa. Però el talent no es valora en aquest país: aquí només es valoren les coses dolentes com la corrupció i l'avarícia es queixa amargament. I, sense compassió ni concessió de cap mena, passa pel sedàs les misèries del món en que vivim. Les nostres misèries en definitiva. Però tota la tragèdia humana ens la mostra deformada, com si la veiéssim a través d'un mirall còncau; això és l'esperpent: una deformació grotesca de la realitat. Si els voleu veure, sota una llum bohèmia, acosteu-vos a la Biblioteca de Catalunya.

¡Admirable!

Müsli

2011-05-14T23:10:00.007+02:00

És un pis molt acollidor, d'aquells amb la dutxa a la cuina, com manen els cànons locals. A més, és just al costat de l'ambaixada americana cosa que fa que sigui una de les zones més segures de tota la ciutat. A l'altra banda hi ha les escales d'Strudlhofstiege que són de molta anomenada.

Sempre m'hi havia trobat bé, però a partir de cert moment vaig començar a notar alguna cosa estranya. Va començar molt discretament. Coses petites, d'aquelles en que quasi no ens hi fixem. Posem que sóc a l'habitació-sala d'estar i se sent un soroll a la cuina-menjador. Quan hi vaig em trobo alguna cosa tombada. D'acord, probablement estava en un equilibri inestable.

Més estrany fou quan va començar a desaparèixer menjar. Bé, dir que desapareix menjar potser sigui una mica exagerat. Només que, de vegades, em queda la impressió que aquells dolços polonesos baixen més de pressa del que pot ser atribuïble a la meva golafreria. Potser n'havia picat algun altre i me n'havia oblidat? Tampoc seria estrany, no els compto pas. Un dia els dolços polonesos, un altre les galetes Manner... I vaig començar a tenir aquella sensació, com si algú m'estigués observant. Uns ulls clavats a la nuca al donar-li l'esquena, sempre que trastejo per la cuina.

Naturalment mai no hauria pensat en l'alpiste. Ja sabeu, aquells cereals que prenen els suïssos per esmorzar. Tot ve d'un comentari que va fer en Miquel quan va venir-me a veure. Al cap i a la fi, l'alpiste era per a ell, i ell hi entén més d'aquestes coses. Fou el típic comentari absurd que sol fer, amb aquella rialleta sorneguera als llavis. És clar que jo llavors m'ho vaig prendre com una broma. Va dir alguna cosa sobre que si deixava caducar l'alpiste podia cobrar vida. Bé, de fet encara no ha caducat i marxaré de Viena abans de que caduqui (caduca el proper setembre). Però sempre és allà, a la cuina-menjador. Atent a tots els meus moviments.

Només em pregunto si quan marxi em voldrà comprar els mobles. Potser no necessiti el llit o l'armari de dos cossos. Però almenys la prestatgeria de la cuina-menjador li pot fer servei, no?
[+/-] Seguir llegint...

"Why is it so hard to talk?"

2010-11-01T14:36:00.014+01:00

Aquesta pregunta en llums de neó, omnipresent durant tota l'obra, presideix l'escenari. El que segueix potser és més un tast que una ressenya. He escrit així potser per recordar demà, o potser per que no seria capaç d'escriure així si no usés frases manllevades d'un text d'altri. En tot cas és el que m'ha demanat el cos d'escriure.

(Spoiler alert!!!!)

La incomunicació es pot manifestar de diverses maneres. Especialment punyent resulta quan vols parlar. Parles, de fet. Però no t'escolten. Aquell qui Maggie estima, Brick, engoleix un whisky rere l'altre, l'aigua de vida, mentre la seva vida se'n va a l'aigua. I la de Maggie, la gata, també.

-No em contestes? No puc suportar el teu silenci.

-En canvi, jo, el teu silenci és el que més valoro.

-Almenys dius alguna cosa...

-Calla! Encara no he sentit el clic. El clic que sento dins del meu cervell quan he begut prou i que fa que no et senti més... CALLA!

Una veu s'alça sobre l'altra en un crescendo i d'un monòleg inoït passem a un diàleg de sords en que ningú no escolta i ambdós criden paraules feridores com armes llancívoles en una cursa d'armaments que només pot acabar en el silenci. El silenci després de la batalla. Per això la gata és sobre una teulada zinc calenta. La crema. Però no salta. S'hi aferra com a un clau roent.

Però de vegades (sovint?, sempre?) hi ha algú que escolta. La comunicació també té diferents vessants. No totes lloables. I es que no hi ha monedes d'una sola cara en el nostre món. Un cop acabada la lluita, els carronyaires arriben al camp de batalla. Vénen a picar els ulls dels morts. Aquí tot s'aprofita. Gooper i Mae, germà i cunyada de Brick, des de l'habitació del costat, recerquen entre les misèries alienes per al seu propi benefici. Després fan arribar la justa dosi de verí a orelles de l'àvia i aquesta a les de l'avi. Gooper, l'advocat d'èxit que ha treballat dur per a fer-se el seu lloc al món. Molt pagat de si mateix. No és pas gràcies al fet que l'avi (el seu pare, de fet) el ric terratinent fet a sí mateix, li obrís un bufet d'advocats que ha arribat a ser algú. Ell ho mereix TOT. Mae, també una gata curiosament, la mare modèlica que volen tots els fills. I ja en tenen cinc i un altre en camí. Aquelles dolces criatures de les que Maggie es plany que, com que no tenen coll, és impossible d'escanyar-les. En canvi ella no en té de fills. I es que com es pot tenir un fill amb un marit que no et suporta?

-Pitjor que la soledat és estar amb la persona que estimes quan aquesta t'odia.

-A tu no t'agradaria estar sola Maggie.

Es coneixen prou bé tenint en compte que no es parlen. Prou bé per saber com ferir-se almenys.

L'avi. El seu preferit és Brick. Però ha estat massa ocupat amb els seus problemes per veure que s'ha convertit en un alcohòlic. Càncer. The sound of her wings. Però avui li han donat la bona noticia. Als malalts se'ls ha d'enganyar. La mentida és un acte de comunicació o d'incomunicació? Sigui com sigui està content i, com que es veu les orelles, escup tot l'odi que professa per la seva dona.

-Això no m'ho has dit de debò, oi?

Diu l'avia, i és que quan la veritat és massa horrible tampoc en fem cabal.

-Deixeu-me sol amb el meu fill.

Fins i tot fa marxar el pianista que, per cert, toca molt bé. Així que ha arribat el moment de tenir una conversa en profunditat.

-Parles i parles per no dir res. I quan acabem em queda la sensació que no hem dit el que ens havíem de dir.

-Que potser insinues que sóc deshonest amb tu?

-No.

-Que potser ho ets tu amb mi?

-No.

No pas més que ho és amb si mateix, és clar.

-Per què vas morir per dins quan va morir l'Skipper? Parla-me'n sóc una persona tolerant.

L'Skipper era el Pàtrocle del nostre malaurat Aquiles, atleta d'èxit i company d'equip de'n Brick.

-Era una cosa PURA.

(Puresa que la gata va ensumar com el peix podrit a una milla de distància:

-Volia demostra-me que no hi havia res entre vosaltres. Molt bé, vam follar. I què? Vam tancar els ulls i tots dos vam imaginar que érem amb tu. Era l'única manera que teníem de rebre una mica del teu amor. Cadascú en el reflex de l'amor de l'altre per tu. Però és clar, no em va poder demostrar res, pobret).

-Qui pot afrontar la veritat? Tu potser?

-Què vols dir amb tu potser?

Flut!, Flut!, Flut!

-Malparits m'heu mentit.

I per acabar una mentida que potser li faci l'imminent traspàs més passador. Li faria tanta il·lusió.

-Una mentida que potser podrem convertir en veritat.

-Potser.

[+/-] Seguir llegint...

Si voleu trobar resposta a aquesta i d'altres preguntes no crec que "La gata sobre la teulada de zinc calenta" us pugui aportar cap certesa. I es que no n'hi ha de certeses, almenys en aquest costat de l'escenari. Però si teniu l'ocasió de passar pel Lliure de Gràcia a veure la versió dirigida per l'Àlex Rigola sens dubte passareu una molt bona estona.

Lliure Albir

2010-09-19T02:05:00.002+02:00

-Però, no ho entenc -digué amb una afectada ganyota de preocupació-. Quan els humans dieu que sou lliures exactament què voleu dir?

-A veure -esbufegant-. És difícil d'explicar...

Lliure Albir

Fahrenheit 451

2010-07-25T21:48:00.005+02:00

Cortesia de'n Gerard m'he estat llegint la versió en novel·la gràfica de Fahrenheit 451, ara que deu fer cosa de mitja vida que m'havia llegit la versió en novel·la. Naturalment m'ha agradat molt perquè al cap i a la fi és la mateixa història i és una molt bona història.

La pregunta és obligada, quin llibre memoritzaries i protegiries per mantenir a fora del perill de censors i bombers? Per quins motius mereix ser salvat i transmès a les futures generacions?

Sempre he odiat aquest tipus de preguntes on se'ns demana de prioritzar entre coses absolutament incomparables i en que tots els criteris em semblen injustos amb tot el que queda fora. Però és clar, quan se sent la fortor del querosè que ruixa la muntanya de llibres i només resten uns segons per veure reduït a cendres el llegat cultural dels nostres ancestres cal actuar amb promptitud i cal decidir-se.

Sense pretendre ser ni selectiu ni exhaustiu esmentaré tres llibres de tres autors que, per la seva influència en la meva persona, em sentiria obligat a salvar de la barbàrie:

Bé, en el meu cas suposo que hauria de salvar de la foguera L'home revoltat d'Albert Camus. Llegit en aquella època a cavall de l'institut i la universitat, quan la reflexió filosòfica era un dels meus passatemps. Llavors va exercir una forta influència en el meu pensament i escrits. Pensament, tot sigui dit de passada, que després ha dormitat llargament aletargat sota la complexitat de les matemàtiques (de moment encara no li canto les exèquies). Potser és la nostàlgia de recuperar l'hàbit de pensar en qüestions de caire humanista el que fa que vulgui salvar-lo. També per que em va obrir la porta a d'altres grans obres, com Els Germans Karamàzov o la resta de llibres de Camus que m'he llegit.

També em caldria salvar de la foguera Manuel de Pedrolo. Pedrolo va ser, en vida, molt maltractat per la censura ja que escrivia el que volia escriure tot i que sabia que no ho podria publicar. Així que em sentiria moralment obligat a vetllar per que, després de mort, no fos silenciat del tot. Però quin llibre? Tot el que n'he llegit m'ha agradat, tot i que deu ser poc més d'una desena de llibres del centenar llarg que va escriure. Hi ha un llibre, Acte de violència, en que ens parla d'una revolta pacífica en contra d'una tirania, i que podria merèixer aquest tribut. En el fons, com el propi Pedrolo, també jo sóc un aspirant a utopies. Hi ha una cosa curiosa sobre aquest llibre: Porta el títol d'un altre llibre. El llibre que es titulava Acte de violència era una novel·la negra (es va acabar publicant l'any 1997 sota el títol Doble o res), des del meu punt de vista força inofensiva, que va ser prohibida per la censura; en canvi, la novel·la que es va publicar com Acte de violència originalment s'havia dit Esberlem els murs de vidre i després Estat d’excepció, però el títol va anar canviant al llarg del prolongat procés de publicació.

El tercer llibre que em caldria salvar és d'Antoine de Saint-Exupéry. Recordo els articles en que parla de la guerra civil, quan va treballar de corresponsal aquí. Sempre m'ha impressionat fortament la seva prosa, la força de les imatges que fa servir, les seves experiències com a pioner de l'aviació, la seva sensibilitat... De gran voldria escriure com ell. Té alguna cosa que em fa emocionar, em fa commoure. Potser és per que vaig créixer amb El Petit Príncep, per això em caldria salvar-lo. D'altra banda no em seria pas difícil de memoritzar: ja me'n sé un bon tros.

Se'm pregunta per un llibre, en dic tres i sento una enorme angoixa per tot el que queda reduït a cendres. El Siddharta, sense anar més lluny, que ve a ser un leitmotiv de la meva vida. O Dostoievski, que ja he esmentat de passada, i els clàssics grecs... I algú em podria dir que algun dels llibres que salvo de la crema posat al costat d'algun dels que deixo caure en l'oblit seria com posar un sàtir al costat d'Hiperió. Però bé, tampoc és una tasca que esperi fer tot sol. Algú m'ajuda?

La carretera de Santa Maria de ****

2010-07-12T20:43:00.005+02:00

(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).

Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.

Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.

Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.

Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.

Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?

Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.

Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.

Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?

Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.

Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.

Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.

A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.

Crònica de la manifestació

2010-07-11T00:26:00.003+02:00

Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".

juguem (vi)

2010-06-30T21:44:00.008+02:00

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

El Nihauat era, des d'un cert punt de vista, un camí (potser un camí entre la dolçor de la infància i la duresa de la vida adulta). Aquest camí començava sempre amb el Llindar i la primera prova era trobar-lo. En el seu cas de seguida ho va veure clar, el Llindar era la cascada. Hi havia arribat molt abans del que es pensava, normalment calia deambular uns quants dies pel bosc fins que aquest es manifestava. Seguint les seves ordres l'animal es precipità a través de la cascada, però quan ell i muntura van creuar-la va passar una cosa estranya: va arribar a l'altra banda cavalcant un felí inexistent. La sobtada desaparició de l'animal va fer que rodolés pel terra humit de la caverna. Era la manera que el Nihauat tenia de dir-li: "has decidit venir tot sol? molt bé, però la mascota també es queda fora". Això el va molestar lleugerament. El Nihauat sempre fixava les seves regles d'entrada, diferents en cada cas. Sovint els animals eren permesos i d'altres cops eren vetats. En comptades ocasions (es podien comptar amb els set dits d'una mà i encara en sobraven) el Nihauat havia fet que algun dels acòlits l'afrontés en solitari. En el cas d'Ell el Nihauat li va permetre d'entrar tot sol, però va deixar que d'altres el poguéssin seguir; els més afortunats dels quals també van poder fugir amb vida. D'altres l'havien afrontat en parella o en grups més nombrosos. En el seu cas la solitud havia estat acceptada però l'animal hauria d'esperar fora.

Quan la seva vista va acostumar-se a la foscor va travesar la caverna. Al fons hi havia una mena de passadís que aviat es bifurcava: El Nihauat li donava a triar entre un camí més fàcil, per a poder calibrar les seves forces i el camí difícil si se sentia prou segur de si mateix. Sense pensar-ho ni un moment va triar el de l'esquerra, on l'empremta màgica era més forta. Era prudent seguir el camí per on la màgia era més intensa? Potser no, però no li importava: era temerari, arrogant i impacient. S'endinsaria de dret en aquell laberint fins les entranyes de l'infern si calia i afrontaria la prova més difícil que el Nihauat li tingués preparada. Va seguir avançant per viaranys tortuosos, sempre baixant, fins que va arribar a una enorme caverna amb una il·luminació estranya, d'un to blavós. Al fons va distingir-hi dues figures esveltes. Sense dubtar ni un moment va acostar-s'hi. Podia notar el seu poder i sabia que no eren rival per a ell. On era la trampa? Aviat ho sabria. Tots tres van conjurar sortilegis de protecció. Llavors una cosa el va sobtar. La barbeta prominent d'una de les dues noies i els moviments característics de l'altra no deixaven lloc a dubtes: ara sabia que unes joves Lluna i Gebre havien sobreviscut a un combat contra ell durant el seu Nihauat.

En un bar de la ruta intergalàctica...

2010-06-30T19:40:00.004+02:00

Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...

En un bar de la ruta intergalàctica...

No hay deliberación que cien años dure...

2010-06-28T22:47:00.003+02:00

ni estatuto que lo resista.

Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.

La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).

Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.

En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.

La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!

Juguem (iii)

2010-05-30T02:14:00.003+02:00

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.

Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.

Toibi, o el beure fa perdre el veure

2010-05-30T00:49:00.003+02:00

Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.

Cursa de Muntanya de Rubí i Cursa de Bombers

2010-04-25T17:56:00.003+02:00

Bé, aquest matí he corregut la Cursa de Muntanya de Rubí i hi he fet prou bon paper: com l'any passat he fet uns 54 minuts i escaig. En la Cursa dels Bombers de la setmana passada vaig repetir exactament el temps de l'any passat així que no em puc pas queixar.

Natura morta amb conversa, retall de premsa i reflexions de crític d'art

2010-04-22T22:34:00.005+02:00

-Per sobre de tot cal evitar l'escàndol!
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.

Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.

Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...

Si les setmanes tinguessin 8 dies...

2010-04-22T19:46:00.005+02:00

quin nom li posaries al 8è?
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).

La peculiar topologia de la carretera de Montcada

2010-03-14T01:07:00.009+01:00

El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.

Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.

Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.

Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.

Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.

[+/-] Seguir llegint...

HERDE

2010-02-28T12:29:00.001+01:00

Arxiu 204 502 814
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada

To whom it may concern

2010-02-28T11:27:00.002+01:00

The Right to Read

And the winner is...

2009-08-09T00:11:00.004+02:00

http://totalscifionline.com/features/3809-the-100-greatest-sci-fi-movies
Pel meu gust, la primera i la segona són indiscutibles. A partir d'aquí sempre trobo coses que estan massa amunt o massa avall (i alguna que no he vist, però en general no gaires :). De totes maneres em sembla molt difícil fer una llista prioritzada d'aquest tipus. Amb quin criteri decideixes que Encontres a la tercera fase és millor que Planeta prohibit (que no deixa de ser una adaptació de La Tempesta de Shakespeare)? Crec que em podria atrevir a decidir qui hi ha d'haver i qui no en el top X (per a un nombre X relativament gran) però sense prioritzar massa. Per exemple, Gattaca m'agrada bastant més que molta cosa que surt per sobre seu a la llista (però he de reconèixer que tinc certa predilecció per les distopies) i ja no diguem 12 monos. Que La còlera de Khan sigui la millor pel·lícula d'Star Trek em sembla francament discutible. I buscant segur que hi trobaria a faltar alguna cosa.

L'amansiment de la Fúria de William Shakespeare

2009-08-02T22:53:00.007+02:00

Una grada en espiral al parc de l'Estació del Nord ens acosta a un Shakespeare fresc i divertit. L'obra no està malament. Es tracta d'una comèdia d'embolics amorosos: Baptista té dues filles; la gran, Caterina, no troba marit degut al seu caràcter impossible i la petita, Bianca, té molta requesta (tot i que pel meu gust resulta una mica massa bleda) . Baptista decideix que la filla petita no es podrà casar fins que no ho hagi fet la gran, així que els pretendents de la primera demanen a Petruccio que li faci la cort a la germana cridanera. Mentrestant ells intenten festejar Bianca d'amagat del seu pare. Petruccio troba la manera de suavitzar-li el caràcter a Caterina mostrant-se encara més colèric que ella, cosa que desemboca en un seguit de situacions grotesques. Tot i que en l'actualitat el missatge de l'obra resulta una mica carca (al final de l'obra Caterina ha esdevingut la submisa muller de Petruccio) el fet en si de confrontar un personatge iracund amb l'absurditat del seu comportament per tal de temperar-li el caràcter ( junt amb els embolics que es produeixen al voltant de Bianca) dóna lloc a situacions força divertides i, naturalment, no té res de mal. Al final tenim una Caterina temperada i obedient, tot i que per les rialles de les protagonistes femenines al final de l'obra entenem que no està pas subjugada. Fins avui a la tarda la companyia Parking Shakespeare, sota direcció de Pep Garcia-Pascual, l'ha estat representant gratuïtament (la voluntat) al costat de l'Estació del Nord. Els actors ho fan prou bé (em va semblar que en algun moment algun s'havia ficat en un jardí, però se'n va sortir airós) i tot i que venint d'on vinc (el Hamlet encara és massa recent) no puc pas desfer-me en elogis no hi ha res que els pugui fer mereixedors d'una mala crítica. Com en el cas de la biblioteca tens els actors a tocar, cosa que resulta d'agrair i l'ambientació és clàssica, la que tocaria per a l'obra (segle XVI).

Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".

Running

2009-08-02T22:47:00.002+02:00

Ok, s'ha acabat fer el dropo. He confirmat les dates (l'últim cop que ho vaig mirar, fa un parell de setmanes encara no s'anunciava) i ja se sap que la mitja de Sabadell serà el 6 de Setembre (5 setmanes!) i la de Sant Cugat està previst que sigui el 4 d'octubre (9 setmanes). El meu estat de forma és patètic i lamentable, així que m'he decidit a posar-me les piles per a la de StQ. Si em veig molt animat potser també vagi a la de Sabadell (en plan tranqui), més per tradició que per altra cosa.

Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.

Per si algú en dubtava...

2009-08-02T22:44:00.001+02:00

jo no tanco el blog per vacances per que no en tinc. El que passa és que no trobo el moment d'entrar-hi i se m'acumulen els posts (ara enllestiré els més urgents).

Primera Història d'Esther

2009-07-23T21:47:00.003+02:00

De l'Espriu. És l'obra (una improvisació per a titelles) que acompanya la meva edició d'Antígona (que és brutal). Bé, he de reconèixer que no hi he pescat gran cosa. Potser part del problema ve de llegir al tren: poca estona seguida i sense diccionari. De totes maneres a l'apèndix posa que és un text difícil (concretament diu que es tracta: "d'un dels textos més alambinats, críptics i rics idiomàticament que, sens dubte, existeixen en tota la literatura teatral") així que potser mereixi una segona lectura més reposada i reflexiva en un altre moment. Algú en té una versió anotada?

Hamlet, príncep de Dinamarca

2009-07-11T09:40:00.006+02:00

En la versió dirigida per Oriol Broggi, laperla29, a la Biblioteca de Catalunya. Bé, bé, bé, molt bé. És més, sublim.

L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.

Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.

Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.

Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...

Hamlet laperla29

La pell freda

2009-06-24T14:12:00.002+02:00

M'acabo de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Feia temps me n'havia llegit Pandora al Congo i em va agradar molt, així que feia temps que me'n volia llegir alguna altra cosa. La història està molt bé, suposo que ho podríem definir com una història de terror. Dos homes sols en una illa units per l'instint de supervivència (i separats per altres coses), enfrontats a un exèrcit de monstres en una lluita que els embruteix i els aboca a la follia. Però hi ha més cosa sota la superfície, ja que té un rerefons filosòfic (o antropològic si ho voleu, l'autor és antropòleg). Vull dir que, al cap i a la fi, el llibre ens parla d'un home en lluita amb uns monstres (exteriors i interiors, bestials i humans), en un viatge cap a una illa interior, fora de la societat, fora de la civilització. Crec que aquesta és una de les virtuts dels gèneres tipus fantasia o ciència ficció (i una característica de la bona literatura d'aquests gèneres, sovint considerats menors): et permet crear un escenari irreal, molt lliure, extrem on situar els teus protagonistes. Però al cap i a la fi, estàs parlant d'éssers humans, de les seves grandeses i les seves misèries. De cap a on els condueix la barreja de l'implacable fat i de les seves pròpies decisions.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.

El Vuit

2009-06-23T00:14:00.003+02:00

L'últim que m'he acabat de llegir és El Vuit de Katherine Neville. He de dir que m'ha agradat força, una lectura lleugera, però d'aquestes que enganxen. La trama està força bé. Dues històries creuades, una ambientada a la revolució francesa i l'altra a l'època de la primera crisi del petroli, ambdues lligades a un misteriós joc d'escacs... En cert moment em va semblar que això de la fórmula i els escacs patinava una mica, però al final em va semblar tot prou ben resolt. Suposo que ja se l'ha llegit tothom que hi pogués estar interessat, així que no m'hi estendré més.

Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.

P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.

Bratislava

2009-06-20T23:53:00.006+02:00

Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.

L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.

Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.

Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.

Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.

Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.

En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.

Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.

Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.

Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.

En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.

Despert, garites, becaina...

Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.

[+/-] Seguir llegint...

Us agraden els miracles?

2009-06-10T18:54:00.005+02:00

L'altre dia venia de comprar a l'hiper tot carregat (amb bosses reutiltzables :) i des d'un tros lluny una noia amb accent estranger em diu:

-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!

El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.

[+/-] Seguir llegint...

Els dotze treballs del Barça

2009-05-27T23:20:00.004+02:00

Per redimir-se de la nefasta temporada passada aquest any el Barça ha fet front als següents treballs:
1.- Ha vençut els lleons a Mestalla (4-1).
2.- Ha golejat l'Hidra del Bernabeu (2-6).
3.- Els seus defenses han caçat fins els golejadors més ràpids d'entre els rivals.
4.- Ha golejat el Bayern (4-0).
5.- Ha fet neteja de la teranyina defensiva d'Stamford Bridge (1-1).
6.- Ha golejat els "pájaros" del Sevilla (4-0).
7.- Ha batut tots els récords haguts i per haver.
8.- Ha superat amb nota els 4 perseguidors de la lliga.
9.- Ha obtingut l'Orelluda guanyant al Manchester (2-0).
10.- Ha vençut a tots els rivals de la lliga.
11.- Ha culminat la temporada aconseguint les tres copes en joc.
12.- I ha subjugat tots els cervers de la lliga marcant més de 100 gols.
D'aquesta manera el Barça ha reivindicat el seu lloc a l'Olimp del Futbol.

Ja he acabat el programa d'EDPs

2009-05-26T02:25:00.003+02:00

I els exàmens el dijous passat, ja de pas. Per cert, no us ha passat mai programant, que feu un càlcul complementari per a comprovar si el programa fa els càlculs correctament i veieu que hi ha un error, per que els resultats d'un i altre no concorden. Mireu i remireu, ho repasseu tot quatre mil vegades (o més) i al final l'error és... efectivament: en la comprovació.

Un clàssic de la programació numèrica (almenys en el meu cas) i m'ha tornat a passar. I, és clar, hi he perdut un munt de temps tontament. Què hi farem. De fet acabo d'enviar el programa ara per mail (ja us ho podeu imaginar), la data d'entrega límit era avui (és a dir, estic fora del termini per unes dues hores i mitja; espero que no fos una cosa estricta!!!!).

Aquesta nit he tingut un malson

2009-05-20T22:06:00.002+02:00

He somiat que el Manchester ens guanyava 1-2. Primer marcaven ells, just després l'Eto feia un gol des de mig camp en jugada assajada (té truc: jugaven en un camp de futbol sala) que quasi s'ensorra l'estadi (per cert, jo era al camp). I quan ja em pensava que ens n'anàvem a la pròrroga, m'assabento que el Manchester havia fet un altre gol (i jo no me n'havia adonat). Per cert, entre la multitud m'intentaven robar el mòbil, com va passar en la celebració de la Champions de París. La veritat és que he passat mala nit. I a sobre m'he despertat de mala lluna, fins que m'he adonat que tot era un somni. Espero no tenir habilitats precognitives. Suposo que deu ser l'estrès dels exàmens.

Hem vençut els lleons a Mestalla!!!!

2009-05-14T00:22:00.001+02:00

I per 4-1. Ja en tenim un i la lliga a un punt.

Els Dotze Treballs d'Hèracles

2009-05-02T22:35:00.003+02:00

Per tal de redimir-se, Hèracles, va haver d'afrontar dotze proves impossibles i finalment va ser acollit a l'Olimp entre els déus.

Per tal de redimir-nos de la nefasta temporada passada aquest any ens hem trobat amb un calendari infernal: amb els quatre rivals més durs de la lliga seguits i, en la segona volta, les semifinals de la Champions contra el Chelsea al voltant del Madrid i just després la final de Copa. I encara estem picant pedra, que això no s'ha acabat. No sé què passarà dimecres, no sé què passarà el diumenge. Però de moment ho estem superant amb nota: aquest equip ofereix una superioritat absolutament incontestable, és un equip que enlluerna a tot Europa i ofereix unes lliçons magistrals de futbol a tot aquell que se li posa al davant: 2 a 6 al Bernabeu, un partit per a emmarcar, una cosa que no s'havia vist mai. Què n'aprenguin!!!! Per no parlar del 4 a 0 contra el Bayern o el Sevilla (que va tercer, allà baix, lluuuny) i tantes i tantes nits èpiques i de futbol espectacular. Ja portem 100 gols en lliga i 85 punts i la lliga a tocar...

El Jutge de Tots els Camps posa cadascú al seu lloc: Els del Madrid que anaven venent fum (fumata blanca) els hem ben fumut amb allò que ells en diuen un chorreo històric. Encara no hem guanyat res, però si hi ha justícia en aquest món, aquests jugadors que (com deia aquell) juguen com els déus i corren com diables, aquest equip que està cridat a fer grans coses, entrarà a l'Olimp del futbol per la porta gran.

Sembla que s'ha fet enrere

2009-04-24T19:59:00.001+02:00

La Lola segueix amb el blog.

Cursa de muntanya de Rubí 2009

2009-04-19T23:11:00.002+02:00

Bé, ja he corregut la cursa. No està malament: he fet els 11 km en 54 minuts i escaig i sembla que he quedat primer en la categoria de matemàtics. A més, en el sorteig de regals m'ha tocat una samarreta (gentilesa de Running Vallès, moltes gràcies). De totes maneres el que ha triomfat de debò ha sigut el Javi: li ha tocat un (l'últim) pernil!!! (gentilesa de Xarcuteries Alba). El Yago ha tornat amb les mans buides (tret d'una magnífica llibreta amb les fulles roses).

Avui hem tingut club de la birra

2009-04-17T00:12:00.005+02:00

Hem tastat una tripleta de Marston's: pedigree, single malt i oyster stout (a mig litre per cap) i una Trappistes Rochefort (aquesta de 9.2 graus, buff!!!!). Estic aquí fent temps, esperant a que baixi per poder tornar cap a casa. No estaven malament, les notes han sigut 6, 7, +/-7,49 (crec que aquí el Ramon ens ha estafat amb la mitjana) i cosa d'un 6.

Després el Lluís ens ha il·lustrat sobre els usos i costums de la castració d'animals domèstics a Juneda. També hem sabut que al Torre no se li poden deixar ocells en custòdia i que l'ocell de la Isa es va suïcidar (desnucant-se de pena) per que la seva novia va marxar (N.B: En aquest club de la birra no s'ha maltractat cap animal). Així mateix hem sabut de les habilitats de la germana del Torre per entrar a casa sense claus. També hem sabut que al Francesc no li agrada que li diguin pel cognom (sembla que el seu pare no té res a veure en això; vull dir en el fet que no li agradi, no en el cognom). També hem conegut amb detall la oferta nocturna de les rambles (llauners i nigerianes). Els proverbials accidents de la Mercè (i el robatori de la seva caixa forta a l'habitació de l'hotel aquesta setmana santa) també han sortit a la conversa. Per cert, la Mercè diu que la Isa té deu anys de massa (per a ser hostessa del cosmocaixa). La Mònica s'ha acomiadat de tots (tot i que demà potser vingui al SAF). En la fase de confessions hem sabut que, quan la Dolors era petita, tenia una mula i no com la del Gerard, que li demanes el que vols i et dóna alguna cosa que normalment s'hi assembla, sinó una que la portava als llocs fins que va caure a la sèquia (la mula) i va passar a fer companyia als ocells custodiats pel Torre. La Isa ha confessat algunes de les bronques que rebia quan era jove. Per exemple per arribar a les 3:00 de la matinada en dia laborable.

[+/-] Seguir llegint...

Ja es mala sort

2009-04-16T20:22:00.004+02:00

Ja és mala sort que ara que m'instalo internet, m'obro el blog i em prometo de portar al dia blogs d'amics, coneguts i saludats em trobo amb això.

La Criatura de la Nit

2009-04-13T22:41:00.022+02:00

Només sortir es va veure obligat a recular. L'astre rei que, malgrat ser ja ben bé mitja tarda, brillava encara amb tota la seva magnificència, va fer que tornés enrere cap a la seguretat de la penombra. Paradoxalment, aquell esclat de lluminositat que feria les seves fràgils retines el sumia en la més pregona de les tenebres.

Això serà dur, va dir-se. Després d'uns instants de vacil·lació va armar-se de valor i va exposar-se a la llum. Va avançar quasi a les palpentes. Agonitzant. Refugiant-se ara i adés en les ombres que, com illes en un oceà de llum, li oferien els portals dels edificis o algun dels plàtans frondosos que trobava en el seu camí. Va avançar d'esma fins que va poder precipitar-se escales avall en una boca de metro. Com un àngel caigut que fugint de l'encegadora llum divina troba refugi en les tenebres de l'avern. Ara podia caminar amb el cap alt.

Sense massa pressa per abandonar la seguretat del món subterrani va deixar escapar algun metro. Finalment en va agafar un que el va dur cap a un tren, amb la seguretat que quan aquest el deixaria prop de casa el sol ja s'hauria post. En arribar a casa va dir-se que el proper cop que anés a l'oculista agafaria les ulleres de sol.

[+/-] Seguir llegint...

Barça-Bayern

2009-04-09T01:37:00.002+02:00

IMPRESSIONANT.

Cursa de bombers 2009

2009-04-09T01:24:00.004+02:00

He fet els 10km en 42 minuts i escaig; crec que he rebaixat el meu temps de l'any passat uns 5 minuts, que no està gens malament. I això que només fa un més que entreno. Això sí, aquest any he aconseguit adelantar prou gent com per poder córrer més o menys al meu ritme.

Pròxim repte: el proper dia 19 la cursa de muntanya de Rubí; ja m'hi he apuntat. Ahir (vull dir el dimarts) ja vaig tornar a posar-me a córrer: hi vaig anar cap a les 10 del vespre; 50 minutets sota una pluja persistent però moderada i esquivant riuades de bassals, com trampes gèlides en la fosca. És agradable córrer quan plou, si després t'espera una dutxa d'aigua calenta quan arribes a casa...

Ja tinc Internet!!!!

2009-04-09T00:51:00.003+02:00

Bé, ja tinc internet a casa (això no és del tot exacte, en realitat tinc internet mòbil: el que s'ha de fer per no haber de passar pel tub de telefònica), així que haurem de dinamitzar una mica això del blog.
Per cert, configuració del módem amb XP: automàtica (però poc després se'm va espatllar el portàtil, que és on tinc l'XP), amb Kubuntu (del sobretaula): senzilla, amb Vista (també del sobretaula): encara hi estem treballant (no gaire intensament, tot s'ha de dir, ja que prefereixo no conectar-me a internet a través de plataformes insegures). Ja ho diu la saviesa popular: al país dels Vista, l'Ubuntu és el rei.

Ja tinc bloc

2008-07-30T17:59:00.001+02:00

Post cutre d'inici.