Menta

Aquest matí, tot just despertar-me he sentit una intensa olor de menta. Al principi m'ha semblat perfectament normal, com si en tingués un test a l'ampit de la finestra. Però a mesura que m'he anat desvetllant m'ha resultat una mica estrany. D'on podia venir aquella olor? No tinc menta a casa i amb les finestres tancades no m'hauria d'arribar aquesta fragància des de fora. No amb aquesta intensitat almenys. Però s'ha anat atenuant. Quasi com si fos un vestigi del món dels somnis que en desvetllar-me del tot s'ha esvaït.

Menta

N.B. El podeu considerar un exercici d'estil en l'ús del MacGuffin.

Müsli

És un pis molt acollidor, d'aquells amb la dutxa a la cuina, com manen els cànons locals. A més, és just al costat de l'ambaixada americana cosa que fa que sigui una de les zones més segures de tota la ciutat. A l'altra banda hi ha les escales d'Strudlhofstiege que són de molta anomenada.

Sempre m'hi havia trobat bé, però a partir de cert moment vaig començar a notar alguna cosa estranya. Va començar molt discretament. Coses petites, d'aquelles en que quasi no ens hi fixem. Posem que sóc a l'habitació-sala d'estar i se sent un soroll a la cuina-menjador. Quan hi vaig em trobo alguna cosa tombada. D'acord, probablement estava en un equilibri inestable.

Més estrany fou quan va començar a desaparèixer menjar. Bé, dir que desapareix menjar potser sigui una mica exagerat. Només que, de vegades, em queda la impressió que aquells dolços polonesos baixen més de pressa del que pot ser atribuïble a la meva golafreria. Potser n'havia picat algun altre i me n'havia oblidat? Tampoc seria estrany, no els compto pas. Un dia els dolços polonesos, un altre les galetes Manner... I vaig començar a tenir aquella sensació, com si algú m'estigués observant. Uns ulls clavats a la nuca al donar-li l'esquena, sempre que trastejo per la cuina.

Naturalment mai no hauria pensat en l'alpiste. Ja sabeu, aquells cereals que prenen els suïssos per esmorzar. Tot ve d'un comentari que va fer en Miquel quan va venir-me a veure. Al cap i a la fi, l'alpiste era per a ell, i ell hi entén més d'aquestes coses. Fou el típic comentari absurd que sol fer, amb aquella rialleta sorneguera als llavis. És clar que jo llavors m'ho vaig prendre com una broma. Va dir alguna cosa sobre que si deixava caducar l'alpiste podia cobrar vida. Bé, de fet encara no ha caducat i marxaré de Viena abans de que caduqui (caduca el proper setembre). Però sempre és allà, a la cuina-menjador. Atent a tots els meus moviments.

Només em pregunto si quan marxi em voldrà comprar els mobles. Potser no necessiti el llit o l'armari de dos cossos. Però almenys la prestatgeria de la cuina-menjador li pot fer servei, no?
[+/-] Seguir llegint...

Lliure Albir

-Però, no ho entenc -digué amb una afectada ganyota de preocupació-. Quan els humans dieu que sou lliures exactament què voleu dir?

-A veure -esbufegant-. És difícil d'explicar...

Lliure Albir

La carretera de Santa Maria de ****

(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).

Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.

Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.

Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.

Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.

Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?

Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.

Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.

Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?

Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.

Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.

Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.

A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.

En un bar de la ruta intergalàctica...

Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...

En un bar de la ruta intergalàctica...

Toibi, o el beure fa perdre el veure

Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.

Natura morta amb conversa, retall de premsa i reflexions de crític d'art

-Per sobre de tot cal evitar l'escàndol!
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.

Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.

Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...

La peculiar topologia de la carretera de Montcada

El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.

Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.

Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.

Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.

Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.

[+/-] Seguir llegint...

HERDE

Arxiu 204 502 814
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada

Bratislava

Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.

L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.

Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.

Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.

Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.

Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.

En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.

Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.

Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.

Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.

En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.

Despert, garites, becaina...

Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.

[+/-] Seguir llegint...

La Criatura de la Nit

Només sortir es va veure obligat a recular. L'astre rei que, malgrat ser ja ben bé mitja tarda, brillava encara amb tota la seva magnificència, va fer que tornés enrere cap a la seguretat de la penombra. Paradoxalment, aquell esclat de lluminositat que feria les seves fràgils retines el sumia en la més pregona de les tenebres.

Això serà dur, va dir-se. Després d'uns instants de vacil·lació va armar-se de valor i va exposar-se a la llum. Va avançar quasi a les palpentes. Agonitzant. Refugiant-se ara i adés en les ombres que, com illes en un oceà de llum, li oferien els portals dels edificis o algun dels plàtans frondosos que trobava en el seu camí. Va avançar d'esma fins que va poder precipitar-se escales avall en una boca de metro. Com un àngel caigut que fugint de l'encegadora llum divina troba refugi en les tenebres de l'avern. Ara podia caminar amb el cap alt.

Sense massa pressa per abandonar la seguretat del món subterrani va deixar escapar algun metro. Finalment en va agafar un que el va dur cap a un tren, amb la seguretat que quan aquest el deixaria prop de casa el sol ja s'hauria post. En arribar a casa va dir-se que el proper cop que anés a l'oculista agafaria les ulleres de sol.

[+/-] Seguir llegint...