Resulta que els de la revista Forbes elabora una llista dels personatges de ficció més rics. Aquest any el primer de la llista és el Drac del Hobbit, Smaug. Evidentment aquesta llista està malament: Ni tant sols hi ha cap Ferengi a la llista!!!! Sense anar més lluny, el cosí de'n Quark, Gaila, que es dedica al tràfic d'armes a nivell interplanetari, té una lluna en propietat. Quanta gent d'aquesta llista es podrien pagar la seva pròpia lluna? I tot i així ni tant sols és el Ferengi més ric, ja que aquest honor recau en el Gran Nagus amb interessos econòmics en 3 quadrants de la Galàxia. Indignant.
A més, Smaug, ni tant sols és el personatge més ric del món de Tolkien. No han llegit el Silmarillion aquesta gent?
De fet, ni tant sols és el Drac més ric del món de Tolkien.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges
dissabte, 28 d’abril del 2012
diumenge, 30 de maig del 2010
Toibi, o el beure fa perdre el veure
Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.
dijous, 22 d’abril del 2010
Si les setmanes tinguessin 8 dies...
quin nom li posaries al 8è?
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
diumenge, 14 de març del 2010
La peculiar topologia de la carretera de Montcada
El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 10 de juny del 2009
Us agraden els miracles?
L'altre dia venia de comprar a l'hiper tot carregat (amb bosses reutiltzables :) i des d'un tros lluny una noia amb accent estranger em diu:
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)