(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).
Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.
Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.
Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.
Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.
Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?
Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.
Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.
Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?
Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.
Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.
Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.
A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llocs Tous. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llocs Tous. Mostrar tots els missatges
dilluns, 12 de juliol del 2010
diumenge, 14 de març del 2010
La peculiar topologia de la carretera de Montcada
El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
dissabte, 20 de juny del 2009
Bratislava
Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)