Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
diumenge, 11 de juliol del 2010
dilluns, 28 de juny del 2010
No hay deliberación que cien años dure...
ni estatuto que lo resista.
Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.
La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).
Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.
En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.
La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!
Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.
La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).
Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.
En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.
La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)