Treballs d'Amor Perduts

L'entremaliat Cupido fa de les seves al Parc de l'Estació del Nord. Com cada any a finals de Juliol la companyia Parking Shakespeare ens obsequia amb una de les comèdies de Shakespeare a la fresca, aquest cop Love's Labour's Lost. Ja és la tercera vegada que els veig i jo diria que cada any es superen. Els personatges estan treballats, ben caracteritzats i compten amb aquells detalls per buscar la complicitat amb el públic que els fa propers. Per exemple, canten quan convé per acompanyar l'acció i insereixen aquelles referències puntuals al nostre entorn més immediat que arrenquen les rialles de tot el públic. El text, una de les comèdies primerenques de Shakespeare (passat pel sedàs del traductor, of corse) està farcit d'intricades giragonses dialèctiques i jocs de paraules que no crec que sigui precisament fàcil de representar. Però a les seves mans expertes surt natural, com la calor a l'estiu.

Ja sé que tots els que em llegiu habitualment ja l'heu vista (per què hi hem anat junts). Però si algú més em llegeixi, de debò, no us la perdeu. Teniu fins al 31 de Juliol (excepte el dimecres). I és gratuït (a part del mecenatge amb que pugueu correspondre'ls la bona estona). Però aneu amb compte, que podeu acabar enamorant-vos d'una princesa francesa o d'un noble navarrès.

Darreres activitats culturals

Faré un post tipus abstract per resumir les darreres activitats culturals per a les que no he trobat el moment de fer un post individual. En ordre cronològic:

A principis de gener vam anar a veure Linda di Chamounix (el repartiment del Juan Diego Flórez), no em va impressionar tant com a L'Elisir d'amore que vam veure a l'Staatsoper però deu n'hi do.

Ja he parlat de Hedda Gabler, per cert, me l'he estat llegint per gentilesa del meu nou Kindle (It's so kind ;).

Després vam anar a veure Los Miserables. Realment valia la pena anar-ho a veure; per desgràcia hi vam anar un divendres i tenia molta son.

L'endemà vam seguir explotant l'abonament del lliure amb Quitt que tot i que em va agradar no em va entusiasmar.

Després Six in the City 2. Una obra en anglès que consistia en sis esquetxos curts. Els que em va agradar més són Deus Ex Machina (en que un poeta a punt de suïcidar-se troba la seva mussa) i After Ragnarok (en que una dona troba una bruixa a la fi del món).

Aquell mateix cap de setmana vam veure El Mercader de Venècia. No es pot negar que el text té molta força i em va agradar el tractament que se'n feia, malgrat les (criticades) incongruències entre el tractament modern i el text clàssic.

Després d'això i, gentilesa de la cama trencada de la Mònica, vaig poder anar al concert de Sol Gabetta (violoncel; Bertrand Chamayou al piano) al Palau de la Música Catalana. Em va encantar, un autèntic regal pels sentits i només pel preu nominal de l'entrada (hi ha gent que no apuja els preus en la revenda :). Tangencialment, és el primer cop que estic a platea al Palau, sempre hi havia anat amb entrades de les barates.

El divendres d'aquella mateixa setmana vam anar a veure Llums Vermelles (del director de Buried i amb Robert De Niro). Feia molt de temps que no anava al cinema i realment va ser una molt bona elecció.

I per acabar, el diumenge passat, La Bohème al Liceu que també va estar molt bé.

Ahir em van temptar a anar a veure Madama Butterfly però, francament, aquest cap de setmana tinc altres coses en què pensar més d'ordre esportiu.

Deconstructing Hedda

Spoiler alert. Qui és Hedda Gabler? Un home i una dona s'estan en un cotxe aturat. La dona sent la necessitat d'omplir el silenci incòmode amb algun comentari anodí i tot mirant la horrible casa que tenen davant diu: 'Sempre he somiat viure en aquesta casa'. L'home s'hi aferra com un nàufrag a un tros de fusta: 'Quina casualitat, jo també'. I sobre aquesta 'afinitat' s'hi assenta una relació i Hedda acaba casada amb un home que l'avorreix i vivint en una casa que no suporta.

Quan entra en escena amb la música a tot drap dius: 'Ep! Què tenim aquí?' Veus una dona espectacular, altiva, frívola i que va a la seva. Després el seu comportament comença a resultar excèntric. Però això passa sempre que desconeixem les motivacions d'algú. Sembla forta, però al mateix temps està tan desorientada: s'ha deixat atrapar en la teranyina que ha filat ella mateixa i et comences a preguntar si no es tot façana: potser intenta amagar la seva pusil·lanimitat? Sigui com sigui la seva torre d'ivori trontolla. I al final la torre s'esfondra. Teló.

Per cert, els actors esplèndids.

Me l'hauria de llegir un dia d'aquests.

Setmana Cultural

La meva setmana cultural particular va començar el dijous (24 de novembre) amb un concert de Pat Metheny. Em va agradar molt, la veritat és que l'únic guitarrista de jazz que coneixia és el Django Reinhardt així que ha estat una bona adquisició: Sempre va bé ampliar el cens d'intèrprets vius homologats. Per cert, a la llista de coses que tenim per agrair a en Pat Metheny, sembla que hi hem d'afegir l'haver reorientat la carrera d'un conegut productor televisiu.

Canvi total de registre el divendres amb Le Grand Macabre de Ligeti al Liceu. Què dir? L'Anna Puche esplèndida fent de Clitòria (ok, jo no tinc criteri però ho feia molt bé), el muntatge de la Fura molt espectacular. Ara, l'opera és tirant a rara (per dir-ho d'alguna manera). Fins i tot vam tenir una deserció a la mitja part (tenint en compte que va desertar de llegir-se The Sandaman tampoc em sorprèn). Una cosa d'agrair fou que almenys era cantada en anglès, no sol passar que pugui entendre el que canten.

Tercer canvi de registre el dissabte amb Cop de Rock, com ja ha comentat en Gerard "montatge (sic) per a 30nyers nostàlgics". Suposo que caic en aquesta categoria per què em va agradar.

Vaig reposar un parell de dies i el dimarts vam rematar la feina amb el segon Albee de la temporada Qui té por de Virginia Woolf? L'obra em va agradar més que l'altra: Un fràgil equilibri (no n'he fet ressenya d'aquest últim: tot i que no estava malament, em va semblar que l'obra quedava una mica coixa. No és per ser morbós ni res d'això, però com pot ser que tinguem un equilibri fràgil sense que acabi en una majúscula trencadissa? A part d'això els actors esplèndids i faig meves les paraules de'n Gerard). A veure, l'Emma Vilarasau i el Pere Arquillué feien saltar espurnes fins a dalt de l'amfiteatre i l'obra està clar que té molt més ganxo. És un cas d'aquells en que tens una obra bona i un repartiment excel·lent i el resultat és apoteòsic.

I el setè dia vaig descansar mirant Star Trek Deep Space 9.

Parole, Parole, Parole

No és el mateix que t'expliquin una pena que veure-la, ni tant sols si ho fa un mestre de la paraula com és William Shakespeare.

Així, agafem un poema de Shakespeare que ens explica una pena, un horror corprenedor i el posem en les expertes mans de Núria Espert (absolutament indescriptible). Calen pocs elements més: un tàlem (com un patíbul, omnipresent al centre de l'escenari), el so, la il·luminació, un parell de capes... tot plegat per acompanyar. I llavors veus una pena, un horror que t'esqueixa el cor. Essencialment això és "La Violación de Lucrecia", una primícia de Shakespeare per als teatres del segle XXI.

El públic s'hi deixa els palmells. Teló.

Bodas de Sangre

No n'he fet ressenya. De vegades les paraules surten fluidament, de vegades les idees s'assequen. He de dir, però, que em va impressionar gratament.

La importància de ser Frank

L'obra és una comèdia fresca i divertida, els actors excel·lents i l'espai immillorable (com a la Biblioteca: amb l'escenari al mig i grades a tot voltant, molt proper) però, per què està tant buit? La gent només va al teatre quan hi ha actors mediàtics? És per la crisi? Un pessimista diria que està mig buit, un optimista que està mig ple i un racionalista que les grades són massa grans; però 200 persones tampoc sembla un aforament desmesurat!

Bé, si us animeu us podeu acostar al Teatre Gaudí, teniu temps fins al 2 d'octubre. Totalment aconsellable (tot i que ja ho sabeu, jo no tinc criteri). I pels que tenen problemes de planificació temporal sembla que no cal agafar les entrades amb gaire antelació.

En Gerard no pot riure al teatre

M'ho va confessar l'altre dia en sortir de la Biblioteca. Pot ser el fet que en Manelic li etzibés un "De què rius?" a quatre tres dits de la cara hi tingui alguna cosa a veure. En canvi, la resta del públic no va tenir cap problema en fer-ho en veure com s'encongia a la cadira mentre posava aquella cara seva de "nen enxampat amb la mà dins del pot de galetes".

Parlem de Terra Baixa Reload i, val a dir que, seure a primera fila d'un espectacle de la Fura és tota una experiència (suposo que si seus més endarrere també, però segur que no tant intensa). En definitiva ens van esquitxar (al Gerard més, pels capellans), socarrimar i vam assistir a la boda i tot (a la cerimònia, el convit no). La interacció entre els actors de carn i ossos i els virtuals resultava molt aconseguida. Per exemple, recordo l'hereu Sebastià (Francesc Orella) en un primer pla, amb la cara ocupant tot el pany de paret del fons de l'escenari parlant amb una empetitida Marta (Marina Gatell) totalment a la seva mercè (i això que ni tant sols era amb ella!). Les imatges projectades són de la pel·lícula que, per cert, podreu veure aquest proper 11 de setembre per tv3. Tot i que, suposo que per omplir els buits deixats al extirpar-ne la part escènica només hi haurà més pel·lícula.

Un tramvia anomenat Desig

Els romans creien que el fat es trobava en mans de les Parques. Aquestes eren tres germanes: Nona, que filava el fil de la vida en el moment del naixement, Decima que el filava al llarg de la vida i Morta que el tallava. Els grecs les anomenaven: Cloto, Làquesis i Àtropos. Aquesta, però, potser sigui una imatge una mica massa limitada. Existeix una altra mitologia, d'origen anglosaxó, potser amb menys pedigrí que la romana però no per això menys interessant segons la qual el destí dels éssers humans recau en les mans dels Eterns. Aquests són set germans: Destiny, Death, Dream, (el pròdig, que no anomenaré), Desire, Despair & Delirium. Els grecs els anomenaven: Potmos, Teleute, Oneiros, (el pròdig, que tampoc ara anomenaré), Epithumia, Aponoia i Mania. Segons aquesta tradició els humans som com putxinel·lis en mans d'aquests éssers capriciosos, tot i que sobre aquest punt hi ha certes discrepàncies.

Blanche DuBois agafa un tramvia anomenat Desig per passar a un que es diu Cementiri i després sis parades fins als Camps Elisis on viuen la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley. Tant el lloc com el marit no són, ni de bon tros, com Stella els havia descrit a les seves cartes. Però Blanche no té on caure morta i s'instal·la amb ells. Blanche viu la seva vida esmicolada a cavall entre el desig i la desesperació. Abocada a un Destí funest persegueix un somni del que fou i que ja no tornarà. I quan finalment copsa un raig de llum al final del túnel es tracta d'un tren exprés que retorna del seu passat a tota velocitat i l'aboca als braços del deliri.

Ok, no és una ressenya: he escrit el que m'ha donat la gana però d'alguna manera recargolada això és el que passa a l'obra.

He tingut un somni que el talent de cap home no fóra capaç d'expressar en paraules

Aquesta tarda, un atzar m'ha portat al parc de l'estació del nord. Cal dir que queda força lluny dels llocs per on em solc moure; potser només buscava una mica de fresca per llegir amb calma. Sigui com sigui, m'he assegut en una mena de banc en espiral que he trobat entre els arbres. De fons sentia la remor d'uns nois que jugaven a pilota i aviat m'he quedat abstret en la lectura de El temps no espera de Zygmunt Bauman que, tot i que explica coses interessants, té una prosa més aviat densa.

Suposo que m'he endormiscat, per què quan he aixecat el cap, aquests nois s'havien transmutat en fades i follets i he estat testimoni d'uns fets que si els expliqués seria tractat del més mentider de tot el Món (i part de l'estranger). Us ho explico tot seguit: Demetri estima Hèrmia, però Hèrmia estima Lisandre, aquest estima Helena que al seu torn estima Demetri... Bé, potser no anava ben bé així. El que us puc assegurar és que Titània, la reina de les fades, estima un ase que en realitat no és un ase és un actor amb unes fulles d'atzavara i que si seieu a primera fila podeu compartir banc amb els Ducs d'Atenes. Si en voleu treure l'entrellat teniu temps fins al 31 de Juliol (tret del dimecres). Les 19:00 és una bona hora per aquest Somni d'una nit d'estiu. Per la meva part he caigut víctima dels encisos de Puck, així que no fóra estrany que repetís.

L'obra és a càrrec de la companyia Parking Shakespeare de la que ja havia parlat fa un parell d'anys (Gerard, aquest cop et vetaré els comentaris) i només us diré que considero un tràgic error haver-me perdut el muntatge que van fer l'any passat de la Comèdia dels errors.

He estat passejant pel Raval,...

...cada cop es veu més misèria pels carrers: aquí un home remena dins d'un contenidor; allà un altre dormita sota un portal; en una plaça un grup d'homes amb pinta desarreglada xerren i beuen calimotxo. També he vist una parella peculiar: un indigent cec, de parla instruïda i llengua esmolada, i el seu company i pigall que li dóna la rèplica quan convé.

Els segueixo fins a un bar. El cec ha empenyorat alguna cosa i té diners per a pagar unes copes. Així que beuen i parlen. Max, el cec, ¡Cráneo privilegiado! és un poeta que agonitza en la misèria. ¡El primer poeta de España! ens diu Don Latino, el seu company d'embriaguesa. Però el talent no es valora en aquest país: aquí només es valoren les coses dolentes com la corrupció i l'avarícia es queixa amargament. I, sense compassió ni concessió de cap mena, passa pel sedàs les misèries del món en que vivim. Les nostres misèries en definitiva. Però tota la tragèdia humana ens la mostra deformada, com si la veiéssim a través d'un mirall còncau; això és l'esperpent: una deformació grotesca de la realitat. Si els voleu veure, sota una llum bohèmia, acosteu-vos a la Biblioteca de Catalunya.

¡Admirable!

"Why is it so hard to talk?"

Aquesta pregunta en llums de neó, omnipresent durant tota l'obra, presideix l'escenari. El que segueix potser és més un tast que una ressenya. He escrit així potser per recordar demà, o potser per que no seria capaç d'escriure així si no usés frases manllevades d'un text d'altri. En tot cas és el que m'ha demanat el cos d'escriure.

(Spoiler alert!!!!)

La incomunicació es pot manifestar de diverses maneres. Especialment punyent resulta quan vols parlar. Parles, de fet. Però no t'escolten. Aquell qui Maggie estima, Brick, engoleix un whisky rere l'altre, l'aigua de vida, mentre la seva vida se'n va a l'aigua. I la de Maggie, la gata, també.

-No em contestes? No puc suportar el teu silenci.

-En canvi, jo, el teu silenci és el que més valoro.

-Almenys dius alguna cosa...

-Calla! Encara no he sentit el clic. El clic que sento dins del meu cervell quan he begut prou i que fa que no et senti més... CALLA!

Una veu s'alça sobre l'altra en un crescendo i d'un monòleg inoït passem a un diàleg de sords en que ningú no escolta i ambdós criden paraules feridores com armes llancívoles en una cursa d'armaments que només pot acabar en el silenci. El silenci després de la batalla. Per això la gata és sobre una teulada zinc calenta. La crema. Però no salta. S'hi aferra com a un clau roent.

Però de vegades (sovint?, sempre?) hi ha algú que escolta. La comunicació també té diferents vessants. No totes lloables. I es que no hi ha monedes d'una sola cara en el nostre món. Un cop acabada la lluita, els carronyaires arriben al camp de batalla. Vénen a picar els ulls dels morts. Aquí tot s'aprofita. Gooper i Mae, germà i cunyada de Brick, des de l'habitació del costat, recerquen entre les misèries alienes per al seu propi benefici. Després fan arribar la justa dosi de verí a orelles de l'àvia i aquesta a les de l'avi. Gooper, l'advocat d'èxit que ha treballat dur per a fer-se el seu lloc al món. Molt pagat de si mateix. No és pas gràcies al fet que l'avi (el seu pare, de fet) el ric terratinent fet a sí mateix, li obrís un bufet d'advocats que ha arribat a ser algú. Ell ho mereix TOT. Mae, també una gata curiosament, la mare modèlica que volen tots els fills. I ja en tenen cinc i un altre en camí. Aquelles dolces criatures de les que Maggie es plany que, com que no tenen coll, és impossible d'escanyar-les. En canvi ella no en té de fills. I es que com es pot tenir un fill amb un marit que no et suporta?

-Pitjor que la soledat és estar amb la persona que estimes quan aquesta t'odia.

-A tu no t'agradaria estar sola Maggie.

Es coneixen prou bé tenint en compte que no es parlen. Prou bé per saber com ferir-se almenys.

L'avi. El seu preferit és Brick. Però ha estat massa ocupat amb els seus problemes per veure que s'ha convertit en un alcohòlic. Càncer. The sound of her wings. Però avui li han donat la bona noticia. Als malalts se'ls ha d'enganyar. La mentida és un acte de comunicació o d'incomunicació? Sigui com sigui està content i, com que es veu les orelles, escup tot l'odi que professa per la seva dona.

-Això no m'ho has dit de debò, oi?

Diu l'avia, i és que quan la veritat és massa horrible tampoc en fem cabal.

-Deixeu-me sol amb el meu fill.

Fins i tot fa marxar el pianista que, per cert, toca molt bé. Així que ha arribat el moment de tenir una conversa en profunditat.

-Parles i parles per no dir res. I quan acabem em queda la sensació que no hem dit el que ens havíem de dir.

-Que potser insinues que sóc deshonest amb tu?

-No.

-Que potser ho ets tu amb mi?

-No.

No pas més que ho és amb si mateix, és clar.

-Per què vas morir per dins quan va morir l'Skipper? Parla-me'n sóc una persona tolerant.

L'Skipper era el Pàtrocle del nostre malaurat Aquiles, atleta d'èxit i company d'equip de'n Brick.

-Era una cosa PURA.

(Puresa que la gata va ensumar com el peix podrit a una milla de distància:

-Volia demostra-me que no hi havia res entre vosaltres. Molt bé, vam follar. I què? Vam tancar els ulls i tots dos vam imaginar que érem amb tu. Era l'única manera que teníem de rebre una mica del teu amor. Cadascú en el reflex de l'amor de l'altre per tu. Però és clar, no em va poder demostrar res, pobret).

-Qui pot afrontar la veritat? Tu potser?

-Què vols dir amb tu potser?

Flut!, Flut!, Flut!

-Malparits m'heu mentit.

I per acabar una mentida que potser li faci l'imminent traspàs més passador. Li faria tanta il·lusió.

-Una mentida que potser podrem convertir en veritat.

-Potser.

[+/-] Seguir llegint...

Si voleu trobar resposta a aquesta i d'altres preguntes no crec que "La gata sobre la teulada de zinc calenta" us pugui aportar cap certesa. I es que no n'hi ha de certeses, almenys en aquest costat de l'escenari. Però si teniu l'ocasió de passar pel Lliure de Gràcia a veure la versió dirigida per l'Àlex Rigola sens dubte passareu una molt bona estona.

L'amansiment de la Fúria de William Shakespeare

Una grada en espiral al parc de l'Estació del Nord ens acosta a un Shakespeare fresc i divertit. L'obra no està malament. Es tracta d'una comèdia d'embolics amorosos: Baptista té dues filles; la gran, Caterina, no troba marit degut al seu caràcter impossible i la petita, Bianca, té molta requesta (tot i que pel meu gust resulta una mica massa bleda) . Baptista decideix que la filla petita no es podrà casar fins que no ho hagi fet la gran, així que els pretendents de la primera demanen a Petruccio que li faci la cort a la germana cridanera. Mentrestant ells intenten festejar Bianca d'amagat del seu pare. Petruccio troba la manera de suavitzar-li el caràcter a Caterina mostrant-se encara més colèric que ella, cosa que desemboca en un seguit de situacions grotesques. Tot i que en l'actualitat el missatge de l'obra resulta una mica carca (al final de l'obra Caterina ha esdevingut la submisa muller de Petruccio) el fet en si de confrontar un personatge iracund amb l'absurditat del seu comportament per tal de temperar-li el caràcter ( junt amb els embolics que es produeixen al voltant de Bianca) dóna lloc a situacions força divertides i, naturalment, no té res de mal. Al final tenim una Caterina temperada i obedient, tot i que per les rialles de les protagonistes femenines al final de l'obra entenem que no està pas subjugada. Fins avui a la tarda la companyia Parking Shakespeare, sota direcció de Pep Garcia-Pascual, l'ha estat representant gratuïtament (la voluntat) al costat de l'Estació del Nord. Els actors ho fan prou bé (em va semblar que en algun moment algun s'havia ficat en un jardí, però se'n va sortir airós) i tot i que venint d'on vinc (el Hamlet encara és massa recent) no puc pas desfer-me en elogis no hi ha res que els pugui fer mereixedors d'una mala crítica. Com en el cas de la biblioteca tens els actors a tocar, cosa que resulta d'agrair i l'ambientació és clàssica, la que tocaria per a l'obra (segle XVI).

Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".

Primera Història d'Esther

De l'Espriu. És l'obra (una improvisació per a titelles) que acompanya la meva edició d'Antígona (que és brutal). Bé, he de reconèixer que no hi he pescat gran cosa. Potser part del problema ve de llegir al tren: poca estona seguida i sense diccionari. De totes maneres a l'apèndix posa que és un text difícil (concretament diu que es tracta: "d'un dels textos més alambinats, críptics i rics idiomàticament que, sens dubte, existeixen en tota la literatura teatral") així que potser mereixi una segona lectura més reposada i reflexiva en un altre moment. Algú en té una versió anotada?

Hamlet, príncep de Dinamarca

En la versió dirigida per Oriol Broggi, laperla29, a la Biblioteca de Catalunya. Bé, bé, bé, molt bé. És més, sublim.

L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.

Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.

Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.

Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...

Hamlet laperla29