Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...
En un bar de la ruta intergalàctica...
dimecres, 30 de juny del 2010
dilluns, 28 de juny del 2010
No hay deliberación que cien años dure...
ni estatuto que lo resista.
Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.
La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).
Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.
En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.
La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!
Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.
La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).
Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.
En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.
La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!
diumenge, 30 de maig del 2010
Juguem (iii)
El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.
Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.
Toibi, o el beure fa perdre el veure
Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Cursa de Muntanya de Rubí i Cursa de Bombers
Bé, aquest matí he corregut la Cursa de Muntanya de Rubí i hi he fet prou bon paper: com l'any passat he fet uns 54 minuts i escaig. En la Cursa dels Bombers de la setmana passada vaig repetir exactament el temps de l'any passat així que no em puc pas queixar.
dijous, 22 d’abril del 2010
Natura morta amb conversa, retall de premsa i reflexions de crític d'art
-Per sobre de tot cal evitar l'escàndol!
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.
Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.
Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.
Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.
Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...
Si les setmanes tinguessin 8 dies...
quin nom li posaries al 8è?
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)