TBBT: S3, C11 The Maternal Congruence

En aquest capítol, quan en Leonard està deprimit per problemes amb la seva mare en Sheldon tracta de consolar-lo explicant-li que en alemany existeix un terme precís per referir-se exactament al seu estat d'ànim: Weltschmerz. Segons ens explica es tracta de l'estat d'ànim provocat per la presa de consciencia que el món real mai no satisfarà les expectatives del món ideal creat per la ment. Donada la creixent presència de germanòfils entre els lectors del meu blog he pensat que valia la pena fer-ne esment. Per cert, també és menciona que els alemanys són una gent molt reconfortant.

TBBT: S2, C20 The Hofstadter Isotope

En aquest capítol es menciona el capítol Trials and Tribble-ations (S5, C5) de Star Trek: Deep Space Nine. Resulta que en Leonard s'ha deprimit perquè l'Stuart (l'amo de la botiga de còmics) queda amb la Penny. En Sheldon s'adona dels sentiments d'en Leonard perquè aquest li apaga la tele mentre estan veient aquest capítol. De totes maneres, no està gaire interessat en els seus sentiments ni en aconsellar-lo.

El capítol de Star Trek DS9 és un tribut a la sèrie original, ja que els protagonistes viatgen al passat (concretament al capítol The Trouble With Tribbles, C44 de TOS). Això provoca algunes situacions còmiques pels problemes dels protagonistes amb la tecnologia del segle passat. A més, hi ha una incongruència entre l'aparença dels Klingon en les sèries noves i la de TOS. Els Tribbles són uns animalons peluts molt cucos però que es reprodueixen a una velocitat vertiginosa (segons el doctor McCoy: they are born pregnant) i consumeixen enormes quantitats de menjar, de manera que són una plaga. Tot i així, com a "animal de companyia", agraden molt a tothom (són peluts, fan un soroll agradable,...) tret de als Klingon (i el sentiment sembla que és mutu). En algun moment entre el capítol de TOS i el de DS9 els Klingon van destruir el planeta natal dels Tribbles extingint-ne tota l'espècie, però al final del capítol de DS9 es descobreix que en tornar els protagonistes al futur han reintroduït (presumiblement per error) l'espècie.

Vaig mencionar els capítols de DS9 i de TOS el passat diumenge abans de jugar la partida al Bonanza.

TBBT: S2, C18 The Work Song Nanocluster

Per petició popular (Joachim) inicio una sèrie de post amb informació rellevant (o no) sobre la sèrie The Big Bang Theory.

Comencem per una errata (no és per collonar, I swear). Aquest capítol comença amb una partida Raj vs Leonard de Secret Agent Laser Obstacle Chess. Després de moure peça en Raj li toca moure al Leonard i per fer el seu moviment ha de travessar un garbuix de detectors laser (cosa que no aconsegueix). En Raj i en Howard li posen banda sonora taral·lejant la famosa Dansa del Sabre d'Aram Khachaturian, però en els subtítols en anglès per a sords del DVD diu erròniament que es tracta de la banda sonora de Missió Impossible (que donat el context probablement hauria quedat millor i tot; potser era el que posava al guió?). Pobres hearing impaired.

Per cert, estic pràcticament segur d'haver sentit esmentar Radiohead abans de veure aquest capítol, però crec que la meva principal font d'informació sobre el grup és aquest capítol.

32 Km

Ahir vaig fer el meu record de distància i temps corrent. Fins el proper 25 de Març, és clar. Vaig tardar 3 hores 33 minuts que no és cap temps espectacular (6:39 per Km), però tampoc està malament tenint en compte les pujades que hi ha per on vaig.

Deconstructing Hedda

Spoiler alert. Qui és Hedda Gabler? Un home i una dona s'estan en un cotxe aturat. La dona sent la necessitat d'omplir el silenci incòmode amb algun comentari anodí i tot mirant la horrible casa que tenen davant diu: 'Sempre he somiat viure en aquesta casa'. L'home s'hi aferra com un nàufrag a un tros de fusta: 'Quina casualitat, jo també'. I sobre aquesta 'afinitat' s'hi assenta una relació i Hedda acaba casada amb un home que l'avorreix i vivint en una casa que no suporta.

Quan entra en escena amb la música a tot drap dius: 'Ep! Què tenim aquí?' Veus una dona espectacular, altiva, frívola i que va a la seva. Després el seu comportament comença a resultar excèntric. Però això passa sempre que desconeixem les motivacions d'algú. Sembla forta, però al mateix temps està tan desorientada: s'ha deixat atrapar en la teranyina que ha filat ella mateixa i et comences a preguntar si no es tot façana: potser intenta amagar la seva pusil·lanimitat? Sigui com sigui la seva torre d'ivori trontolla. I al final la torre s'esfondra. Teló.

Per cert, els actors esplèndids.

Me l'hauria de llegir un dia d'aquests.

Setmana Cultural

La meva setmana cultural particular va començar el dijous (24 de novembre) amb un concert de Pat Metheny. Em va agradar molt, la veritat és que l'únic guitarrista de jazz que coneixia és el Django Reinhardt així que ha estat una bona adquisició: Sempre va bé ampliar el cens d'intèrprets vius homologats. Per cert, a la llista de coses que tenim per agrair a en Pat Metheny, sembla que hi hem d'afegir l'haver reorientat la carrera d'un conegut productor televisiu.

Canvi total de registre el divendres amb Le Grand Macabre de Ligeti al Liceu. Què dir? L'Anna Puche esplèndida fent de Clitòria (ok, jo no tinc criteri però ho feia molt bé), el muntatge de la Fura molt espectacular. Ara, l'opera és tirant a rara (per dir-ho d'alguna manera). Fins i tot vam tenir una deserció a la mitja part (tenint en compte que va desertar de llegir-se The Sandaman tampoc em sorprèn). Una cosa d'agrair fou que almenys era cantada en anglès, no sol passar que pugui entendre el que canten.

Tercer canvi de registre el dissabte amb Cop de Rock, com ja ha comentat en Gerard "montatge (sic) per a 30nyers nostàlgics". Suposo que caic en aquesta categoria per què em va agradar.

Vaig reposar un parell de dies i el dimarts vam rematar la feina amb el segon Albee de la temporada Qui té por de Virginia Woolf? L'obra em va agradar més que l'altra: Un fràgil equilibri (no n'he fet ressenya d'aquest últim: tot i que no estava malament, em va semblar que l'obra quedava una mica coixa. No és per ser morbós ni res d'això, però com pot ser que tinguem un equilibri fràgil sense que acabi en una majúscula trencadissa? A part d'això els actors esplèndids i faig meves les paraules de'n Gerard). A veure, l'Emma Vilarasau i el Pere Arquillué feien saltar espurnes fins a dalt de l'amfiteatre i l'obra està clar que té molt més ganxo. És un cas d'aquells en que tens una obra bona i un repartiment excel·lent i el resultat és apoteòsic.

I el setè dia vaig descansar mirant Star Trek Deep Space 9.

Parole, Parole, Parole

No és el mateix que t'expliquin una pena que veure-la, ni tant sols si ho fa un mestre de la paraula com és William Shakespeare.

Així, agafem un poema de Shakespeare que ens explica una pena, un horror corprenedor i el posem en les expertes mans de Núria Espert (absolutament indescriptible). Calen pocs elements més: un tàlem (com un patíbul, omnipresent al centre de l'escenari), el so, la il·luminació, un parell de capes... tot plegat per acompanyar. I llavors veus una pena, un horror que t'esqueixa el cor. Essencialment això és "La Violación de Lucrecia", una primícia de Shakespeare per als teatres del segle XXI.

El públic s'hi deixa els palmells. Teló.