dijous, 23 de juliol del 2009
Primera Història d'Esther
De l'Espriu. És l'obra (una improvisació per a titelles) que acompanya la meva edició d'Antígona (que és brutal). Bé, he de reconèixer que no hi he pescat gran cosa. Potser part del problema ve de llegir al tren: poca estona seguida i sense diccionari. De totes maneres a l'apèndix posa que és un text difícil (concretament diu que es tracta: "d'un dels textos més alambinats, críptics i rics idiomàticament que, sens dubte, existeixen en tota la literatura teatral") així que potser mereixi una segona lectura més reposada i reflexiva en un altre moment. Algú en té una versió anotada?
dissabte, 11 de juliol del 2009
Hamlet, príncep de Dinamarca
En la versió dirigida per Oriol Broggi, laperla29, a la Biblioteca de Catalunya. Bé, bé, bé, molt bé. És més, sublim.
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
dimecres, 24 de juny del 2009
La pell freda
M'acabo de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Feia temps me n'havia llegit Pandora al Congo i em va agradar molt, així que feia temps que me'n volia llegir alguna altra cosa. La història està molt bé, suposo que ho podríem definir com una història de terror. Dos homes sols en una illa units per l'instint de supervivència (i separats per altres coses), enfrontats a un exèrcit de monstres en una lluita que els embruteix i els aboca a la follia. Però hi ha més cosa sota la superfície, ja que té un rerefons filosòfic (o antropològic si ho voleu, l'autor és antropòleg). Vull dir que, al cap i a la fi, el llibre ens parla d'un home en lluita amb uns monstres (exteriors i interiors, bestials i humans), en un viatge cap a una illa interior, fora de la societat, fora de la civilització. Crec que aquesta és una de les virtuts dels gèneres tipus fantasia o ciència ficció (i una característica de la bona literatura d'aquests gèneres, sovint considerats menors): et permet crear un escenari irreal, molt lliure, extrem on situar els teus protagonistes. Però al cap i a la fi, estàs parlant d'éssers humans, de les seves grandeses i les seves misèries. De cap a on els condueix la barreja de l'implacable fat i de les seves pròpies decisions.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
dimarts, 23 de juny del 2009
El Vuit
L'últim que m'he acabat de llegir és El Vuit de Katherine Neville. He de dir que m'ha agradat força, una lectura lleugera, però d'aquestes que enganxen. La trama està força bé. Dues històries creuades, una ambientada a la revolució francesa i l'altra a l'època de la primera crisi del petroli, ambdues lligades a un misteriós joc d'escacs... En cert moment em va semblar que això de la fórmula i els escacs patinava una mica, però al final em va semblar tot prou ben resolt. Suposo que ja se l'ha llegit tothom que hi pogués estar interessat, així que no m'hi estendré més.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
dissabte, 20 de juny del 2009
Bratislava
Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 10 de juny del 2009
Us agraden els miracles?
L'altre dia venia de comprar a l'hiper tot carregat (amb bosses reutiltzables :) i des d'un tros lluny una noia amb accent estranger em diu:
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 27 de maig del 2009
Els dotze treballs del Barça
Per redimir-se de la nefasta temporada passada aquest any el Barça ha fet front als següents treballs:
1.- Ha vençut els lleons a Mestalla (4-1).
2.- Ha golejat l'Hidra del Bernabeu (2-6).
3.- Els seus defenses han caçat fins els golejadors més ràpids d'entre els rivals.
4.- Ha golejat el Bayern (4-0).
5.- Ha fet neteja de la teranyina defensiva d'Stamford Bridge (1-1).
6.- Ha golejat els "pájaros" del Sevilla (4-0).
7.- Ha batut tots els récords haguts i per haver.
8.- Ha superat amb nota els 4 perseguidors de la lliga.
9.- Ha obtingut l'Orelluda guanyant al Manchester (2-0).
10.- Ha vençut a tots els rivals de la lliga.
11.- Ha culminat la temporada aconseguint les tres copes en joc.
12.- I ha subjugat tots els cervers de la lliga marcant més de 100 gols.
D'aquesta manera el Barça ha reivindicat el seu lloc a l'Olimp del Futbol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)