http://totalscifionline.com/features/3809-the-100-greatest-sci-fi-movies
Pel meu gust, la primera i la segona són indiscutibles. A partir d'aquí sempre trobo coses que estan massa amunt o massa avall (i alguna que no he vist, però en general no gaires :). De totes maneres em sembla molt difícil fer una llista prioritzada d'aquest tipus. Amb quin criteri decideixes que Encontres a la tercera fase és millor que Planeta prohibit (que no deixa de ser una adaptació de La Tempesta de Shakespeare)? Crec que em podria atrevir a decidir qui hi ha d'haver i qui no en el top X (per a un nombre X relativament gran) però sense prioritzar massa. Per exemple, Gattaca m'agrada bastant més que molta cosa que surt per sobre seu a la llista (però he de reconèixer que tinc certa predilecció per les distopies) i ja no diguem 12 monos. Que La còlera de Khan sigui la millor pel·lícula d'Star Trek em sembla francament discutible. I buscant segur que hi trobaria a faltar alguna cosa.
diumenge, 9 d’agost del 2009
diumenge, 2 d’agost del 2009
L'amansiment de la Fúria de William Shakespeare
Una grada en espiral al parc de l'Estació del Nord ens acosta a un Shakespeare fresc i divertit. L'obra no està malament. Es tracta d'una comèdia d'embolics amorosos: Baptista té dues filles; la gran, Caterina, no troba marit degut al seu caràcter impossible i la petita, Bianca, té molta requesta (tot i que pel meu gust resulta una mica massa bleda) . Baptista decideix que la filla petita no es podrà casar fins que no ho hagi fet la gran, així que els pretendents de la primera demanen a Petruccio que li faci la cort a la germana cridanera. Mentrestant ells intenten festejar Bianca d'amagat del seu pare. Petruccio troba la manera de suavitzar-li el caràcter a Caterina mostrant-se encara més colèric que ella, cosa que desemboca en un seguit de situacions grotesques. Tot i que en l'actualitat el missatge de l'obra resulta una mica carca (al final de l'obra Caterina ha esdevingut la submisa muller de Petruccio) el fet en si de confrontar un personatge iracund amb l'absurditat del seu comportament per tal de temperar-li el caràcter ( junt amb els embolics que es produeixen al voltant de Bianca) dóna lloc a situacions força divertides i, naturalment, no té res de mal. Al final tenim una Caterina temperada i obedient, tot i que per les rialles de les protagonistes femenines al final de l'obra entenem que no està pas subjugada. Fins avui a la tarda la companyia Parking Shakespeare, sota direcció de Pep Garcia-Pascual, l'ha estat representant gratuïtament (la voluntat) al costat de l'Estació del Nord. Els actors ho fan prou bé (em va semblar que en algun moment algun s'havia ficat en un jardí, però se'n va sortir airós) i tot i que venint d'on vinc (el Hamlet encara és massa recent) no puc pas desfer-me en elogis no hi ha res que els pugui fer mereixedors d'una mala crítica. Com en el cas de la biblioteca tens els actors a tocar, cosa que resulta d'agrair i l'ambientació és clàssica, la que tocaria per a l'obra (segle XVI).
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Running
Ok, s'ha acabat fer el dropo. He confirmat les dates (l'últim cop que ho vaig mirar, fa un parell de setmanes encara no s'anunciava) i ja se sap que la mitja de Sabadell serà el 6 de Setembre (5 setmanes!) i la de Sant Cugat està previst que sigui el 4 d'octubre (9 setmanes). El meu estat de forma és patètic i lamentable, així que m'he decidit a posar-me les piles per a la de StQ. Si em veig molt animat potser també vagi a la de Sabadell (en plan tranqui), més per tradició que per altra cosa.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Per si algú en dubtava...
jo no tanco el blog per vacances per que no en tinc. El que passa és que no trobo el moment d'entrar-hi i se m'acumulen els posts (ara enllestiré els més urgents).
dijous, 23 de juliol del 2009
Primera Història d'Esther
De l'Espriu. És l'obra (una improvisació per a titelles) que acompanya la meva edició d'Antígona (que és brutal). Bé, he de reconèixer que no hi he pescat gran cosa. Potser part del problema ve de llegir al tren: poca estona seguida i sense diccionari. De totes maneres a l'apèndix posa que és un text difícil (concretament diu que es tracta: "d'un dels textos més alambinats, críptics i rics idiomàticament que, sens dubte, existeixen en tota la literatura teatral") així que potser mereixi una segona lectura més reposada i reflexiva en un altre moment. Algú en té una versió anotada?
dissabte, 11 de juliol del 2009
Hamlet, príncep de Dinamarca
En la versió dirigida per Oriol Broggi, laperla29, a la Biblioteca de Catalunya. Bé, bé, bé, molt bé. És més, sublim.
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
dimecres, 24 de juny del 2009
La pell freda
M'acabo de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Feia temps me n'havia llegit Pandora al Congo i em va agradar molt, així que feia temps que me'n volia llegir alguna altra cosa. La història està molt bé, suposo que ho podríem definir com una història de terror. Dos homes sols en una illa units per l'instint de supervivència (i separats per altres coses), enfrontats a un exèrcit de monstres en una lluita que els embruteix i els aboca a la follia. Però hi ha més cosa sota la superfície, ja que té un rerefons filosòfic (o antropològic si ho voleu, l'autor és antropòleg). Vull dir que, al cap i a la fi, el llibre ens parla d'un home en lluita amb uns monstres (exteriors i interiors, bestials i humans), en un viatge cap a una illa interior, fora de la societat, fora de la civilització. Crec que aquesta és una de les virtuts dels gèneres tipus fantasia o ciència ficció (i una característica de la bona literatura d'aquests gèneres, sovint considerats menors): et permet crear un escenari irreal, molt lliure, extrem on situar els teus protagonistes. Però al cap i a la fi, estàs parlant d'éssers humans, de les seves grandeses i les seves misèries. De cap a on els condueix la barreja de l'implacable fat i de les seves pròpies decisions.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)