El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
diumenge, 14 de març del 2010
La peculiar topologia de la carretera de Montcada
Etiquetes de comentaris:
Contes,
Curiositats,
Llocs Tous
diumenge, 28 de febrer del 2010
HERDE
Arxiu 204 502 814
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada
diumenge, 9 d’agost del 2009
And the winner is...
http://totalscifionline.com/features/3809-the-100-greatest-sci-fi-movies
Pel meu gust, la primera i la segona són indiscutibles. A partir d'aquí sempre trobo coses que estan massa amunt o massa avall (i alguna que no he vist, però en general no gaires :). De totes maneres em sembla molt difícil fer una llista prioritzada d'aquest tipus. Amb quin criteri decideixes que Encontres a la tercera fase és millor que Planeta prohibit (que no deixa de ser una adaptació de La Tempesta de Shakespeare)? Crec que em podria atrevir a decidir qui hi ha d'haver i qui no en el top X (per a un nombre X relativament gran) però sense prioritzar massa. Per exemple, Gattaca m'agrada bastant més que molta cosa que surt per sobre seu a la llista (però he de reconèixer que tinc certa predilecció per les distopies) i ja no diguem 12 monos. Que La còlera de Khan sigui la millor pel·lícula d'Star Trek em sembla francament discutible. I buscant segur que hi trobaria a faltar alguna cosa.
Pel meu gust, la primera i la segona són indiscutibles. A partir d'aquí sempre trobo coses que estan massa amunt o massa avall (i alguna que no he vist, però en general no gaires :). De totes maneres em sembla molt difícil fer una llista prioritzada d'aquest tipus. Amb quin criteri decideixes que Encontres a la tercera fase és millor que Planeta prohibit (que no deixa de ser una adaptació de La Tempesta de Shakespeare)? Crec que em podria atrevir a decidir qui hi ha d'haver i qui no en el top X (per a un nombre X relativament gran) però sense prioritzar massa. Per exemple, Gattaca m'agrada bastant més que molta cosa que surt per sobre seu a la llista (però he de reconèixer que tinc certa predilecció per les distopies) i ja no diguem 12 monos. Que La còlera de Khan sigui la millor pel·lícula d'Star Trek em sembla francament discutible. I buscant segur que hi trobaria a faltar alguna cosa.
diumenge, 2 d’agost del 2009
L'amansiment de la Fúria de William Shakespeare
Una grada en espiral al parc de l'Estació del Nord ens acosta a un Shakespeare fresc i divertit. L'obra no està malament. Es tracta d'una comèdia d'embolics amorosos: Baptista té dues filles; la gran, Caterina, no troba marit degut al seu caràcter impossible i la petita, Bianca, té molta requesta (tot i que pel meu gust resulta una mica massa bleda) . Baptista decideix que la filla petita no es podrà casar fins que no ho hagi fet la gran, així que els pretendents de la primera demanen a Petruccio que li faci la cort a la germana cridanera. Mentrestant ells intenten festejar Bianca d'amagat del seu pare. Petruccio troba la manera de suavitzar-li el caràcter a Caterina mostrant-se encara més colèric que ella, cosa que desemboca en un seguit de situacions grotesques. Tot i que en l'actualitat el missatge de l'obra resulta una mica carca (al final de l'obra Caterina ha esdevingut la submisa muller de Petruccio) el fet en si de confrontar un personatge iracund amb l'absurditat del seu comportament per tal de temperar-li el caràcter ( junt amb els embolics que es produeixen al voltant de Bianca) dóna lloc a situacions força divertides i, naturalment, no té res de mal. Al final tenim una Caterina temperada i obedient, tot i que per les rialles de les protagonistes femenines al final de l'obra entenem que no està pas subjugada. Fins avui a la tarda la companyia Parking Shakespeare, sota direcció de Pep Garcia-Pascual, l'ha estat representant gratuïtament (la voluntat) al costat de l'Estació del Nord. Els actors ho fan prou bé (em va semblar que en algun moment algun s'havia ficat en un jardí, però se'n va sortir airós) i tot i que venint d'on vinc (el Hamlet encara és massa recent) no puc pas desfer-me en elogis no hi ha res que els pugui fer mereixedors d'una mala crítica. Com en el cas de la biblioteca tens els actors a tocar, cosa que resulta d'agrair i l'ambientació és clàssica, la que tocaria per a l'obra (segle XVI).
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Running
Ok, s'ha acabat fer el dropo. He confirmat les dates (l'últim cop que ho vaig mirar, fa un parell de setmanes encara no s'anunciava) i ja se sap que la mitja de Sabadell serà el 6 de Setembre (5 setmanes!) i la de Sant Cugat està previst que sigui el 4 d'octubre (9 setmanes). El meu estat de forma és patètic i lamentable, així que m'he decidit a posar-me les piles per a la de StQ. Si em veig molt animat potser també vagi a la de Sabadell (en plan tranqui), més per tradició que per altra cosa.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Per si algú en dubtava...
jo no tanco el blog per vacances per que no en tinc. El que passa és que no trobo el moment d'entrar-hi i se m'acumulen els posts (ara enllestiré els més urgents).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)