El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.
diumenge, 30 de maig del 2010
Toibi, o el beure fa perdre el veure
Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Cursa de Muntanya de Rubí i Cursa de Bombers
Bé, aquest matí he corregut la Cursa de Muntanya de Rubí i hi he fet prou bon paper: com l'any passat he fet uns 54 minuts i escaig. En la Cursa dels Bombers de la setmana passada vaig repetir exactament el temps de l'any passat així que no em puc pas queixar.
dijous, 22 d’abril del 2010
Natura morta amb conversa, retall de premsa i reflexions de crític d'art
-Per sobre de tot cal evitar l'escàndol!
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.
Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.
Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.
Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.
Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...
Si les setmanes tinguessin 8 dies...
quin nom li posaries al 8è?
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).
diumenge, 14 de març del 2010
La peculiar topologia de la carretera de Montcada
El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
diumenge, 28 de febrer del 2010
HERDE
Arxiu 204 502 814
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)