"Why is it so hard to talk?"

Aquesta pregunta en llums de neó, omnipresent durant tota l'obra, presideix l'escenari. El que segueix potser és més un tast que una ressenya. He escrit així potser per recordar demà, o potser per que no seria capaç d'escriure així si no usés frases manllevades d'un text d'altri. En tot cas és el que m'ha demanat el cos d'escriure.

(Spoiler alert!!!!)

La incomunicació es pot manifestar de diverses maneres. Especialment punyent resulta quan vols parlar. Parles, de fet. Però no t'escolten. Aquell qui Maggie estima, Brick, engoleix un whisky rere l'altre, l'aigua de vida, mentre la seva vida se'n va a l'aigua. I la de Maggie, la gata, també.

-No em contestes? No puc suportar el teu silenci.

-En canvi, jo, el teu silenci és el que més valoro.

-Almenys dius alguna cosa...

-Calla! Encara no he sentit el clic. El clic que sento dins del meu cervell quan he begut prou i que fa que no et senti més... CALLA!

Una veu s'alça sobre l'altra en un crescendo i d'un monòleg inoït passem a un diàleg de sords en que ningú no escolta i ambdós criden paraules feridores com armes llancívoles en una cursa d'armaments que només pot acabar en el silenci. El silenci després de la batalla. Per això la gata és sobre una teulada zinc calenta. La crema. Però no salta. S'hi aferra com a un clau roent.

Però de vegades (sovint?, sempre?) hi ha algú que escolta. La comunicació també té diferents vessants. No totes lloables. I es que no hi ha monedes d'una sola cara en el nostre món. Un cop acabada la lluita, els carronyaires arriben al camp de batalla. Vénen a picar els ulls dels morts. Aquí tot s'aprofita. Gooper i Mae, germà i cunyada de Brick, des de l'habitació del costat, recerquen entre les misèries alienes per al seu propi benefici. Després fan arribar la justa dosi de verí a orelles de l'àvia i aquesta a les de l'avi. Gooper, l'advocat d'èxit que ha treballat dur per a fer-se el seu lloc al món. Molt pagat de si mateix. No és pas gràcies al fet que l'avi (el seu pare, de fet) el ric terratinent fet a sí mateix, li obrís un bufet d'advocats que ha arribat a ser algú. Ell ho mereix TOT. Mae, també una gata curiosament, la mare modèlica que volen tots els fills. I ja en tenen cinc i un altre en camí. Aquelles dolces criatures de les que Maggie es plany que, com que no tenen coll, és impossible d'escanyar-les. En canvi ella no en té de fills. I es que com es pot tenir un fill amb un marit que no et suporta?

-Pitjor que la soledat és estar amb la persona que estimes quan aquesta t'odia.

-A tu no t'agradaria estar sola Maggie.

Es coneixen prou bé tenint en compte que no es parlen. Prou bé per saber com ferir-se almenys.

L'avi. El seu preferit és Brick. Però ha estat massa ocupat amb els seus problemes per veure que s'ha convertit en un alcohòlic. Càncer. The sound of her wings. Però avui li han donat la bona noticia. Als malalts se'ls ha d'enganyar. La mentida és un acte de comunicació o d'incomunicació? Sigui com sigui està content i, com que es veu les orelles, escup tot l'odi que professa per la seva dona.

-Això no m'ho has dit de debò, oi?

Diu l'avia, i és que quan la veritat és massa horrible tampoc en fem cabal.

-Deixeu-me sol amb el meu fill.

Fins i tot fa marxar el pianista que, per cert, toca molt bé. Així que ha arribat el moment de tenir una conversa en profunditat.

-Parles i parles per no dir res. I quan acabem em queda la sensació que no hem dit el que ens havíem de dir.

-Que potser insinues que sóc deshonest amb tu?

-No.

-Que potser ho ets tu amb mi?

-No.

No pas més que ho és amb si mateix, és clar.

-Per què vas morir per dins quan va morir l'Skipper? Parla-me'n sóc una persona tolerant.

L'Skipper era el Pàtrocle del nostre malaurat Aquiles, atleta d'èxit i company d'equip de'n Brick.

-Era una cosa PURA.

(Puresa que la gata va ensumar com el peix podrit a una milla de distància:

-Volia demostra-me que no hi havia res entre vosaltres. Molt bé, vam follar. I què? Vam tancar els ulls i tots dos vam imaginar que érem amb tu. Era l'única manera que teníem de rebre una mica del teu amor. Cadascú en el reflex de l'amor de l'altre per tu. Però és clar, no em va poder demostrar res, pobret).

-Qui pot afrontar la veritat? Tu potser?

-Què vols dir amb tu potser?

Flut!, Flut!, Flut!

-Malparits m'heu mentit.

I per acabar una mentida que potser li faci l'imminent traspàs més passador. Li faria tanta il·lusió.

-Una mentida que potser podrem convertir en veritat.

-Potser.

[+/-] Seguir llegint...

Si voleu trobar resposta a aquesta i d'altres preguntes no crec que "La gata sobre la teulada de zinc calenta" us pugui aportar cap certesa. I es que no n'hi ha de certeses, almenys en aquest costat de l'escenari. Però si teniu l'ocasió de passar pel Lliure de Gràcia a veure la versió dirigida per l'Àlex Rigola sens dubte passareu una molt bona estona.

Lliure Albir

-Però, no ho entenc -digué amb una afectada ganyota de preocupació-. Quan els humans dieu que sou lliures exactament què voleu dir?

-A veure -esbufegant-. És difícil d'explicar...

Lliure Albir

Fahrenheit 451

Cortesia de'n Gerard m'he estat llegint la versió en novel·la gràfica de Fahrenheit 451, ara que deu fer cosa de mitja vida que m'havia llegit la versió en novel·la. Naturalment m'ha agradat molt perquè al cap i a la fi és la mateixa història i és una molt bona història.

La pregunta és obligada, quin llibre memoritzaries i protegiries per mantenir a fora del perill de censors i bombers? Per quins motius mereix ser salvat i transmès a les futures generacions?

Sempre he odiat aquest tipus de preguntes on se'ns demana de prioritzar entre coses absolutament incomparables i en que tots els criteris em semblen injustos amb tot el que queda fora. Però és clar, quan se sent la fortor del querosè que ruixa la muntanya de llibres i només resten uns segons per veure reduït a cendres el llegat cultural dels nostres ancestres cal actuar amb promptitud i cal decidir-se.

Sense pretendre ser ni selectiu ni exhaustiu esmentaré tres llibres de tres autors que, per la seva influència en la meva persona, em sentiria obligat a salvar de la barbàrie:

Bé, en el meu cas suposo que hauria de salvar de la foguera L'home revoltat d'Albert Camus. Llegit en aquella època a cavall de l'institut i la universitat, quan la reflexió filosòfica era un dels meus passatemps. Llavors va exercir una forta influència en el meu pensament i escrits. Pensament, tot sigui dit de passada, que després ha dormitat llargament aletargat sota la complexitat de les matemàtiques (de moment encara no li canto les exèquies). Potser és la nostàlgia de recuperar l'hàbit de pensar en qüestions de caire humanista el que fa que vulgui salvar-lo. També per que em va obrir la porta a d'altres grans obres, com Els Germans Karamàzov o la resta de llibres de Camus que m'he llegit.

També em caldria salvar de la foguera Manuel de Pedrolo. Pedrolo va ser, en vida, molt maltractat per la censura ja que escrivia el que volia escriure tot i que sabia que no ho podria publicar. Així que em sentiria moralment obligat a vetllar per que, després de mort, no fos silenciat del tot. Però quin llibre? Tot el que n'he llegit m'ha agradat, tot i que deu ser poc més d'una desena de llibres del centenar llarg que va escriure. Hi ha un llibre, Acte de violència, en que ens parla d'una revolta pacífica en contra d'una tirania, i que podria merèixer aquest tribut. En el fons, com el propi Pedrolo, també jo sóc un aspirant a utopies. Hi ha una cosa curiosa sobre aquest llibre: Porta el títol d'un altre llibre. El llibre que es titulava Acte de violència era una novel·la negra (es va acabar publicant l'any 1997 sota el títol Doble o res), des del meu punt de vista força inofensiva, que va ser prohibida per la censura; en canvi, la novel·la que es va publicar com Acte de violència originalment s'havia dit Esberlem els murs de vidre i després Estat d’excepció, però el títol va anar canviant al llarg del prolongat procés de publicació.

El tercer llibre que em caldria salvar és d'Antoine de Saint-Exupéry. Recordo els articles en que parla de la guerra civil, quan va treballar de corresponsal aquí. Sempre m'ha impressionat fortament la seva prosa, la força de les imatges que fa servir, les seves experiències com a pioner de l'aviació, la seva sensibilitat... De gran voldria escriure com ell. Té alguna cosa que em fa emocionar, em fa commoure. Potser és per que vaig créixer amb El Petit Príncep, per això em caldria salvar-lo. D'altra banda no em seria pas difícil de memoritzar: ja me'n sé un bon tros.

Se'm pregunta per un llibre, en dic tres i sento una enorme angoixa per tot el que queda reduït a cendres. El Siddharta, sense anar més lluny, que ve a ser un leitmotiv de la meva vida. O Dostoievski, que ja he esmentat de passada, i els clàssics grecs... I algú em podria dir que algun dels llibres que salvo de la crema posat al costat d'algun dels que deixo caure en l'oblit seria com posar un sàtir al costat d'Hiperió. Però bé, tampoc és una tasca que esperi fer tot sol. Algú m'ajuda?

La carretera de Santa Maria de ****

(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).

Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.

Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.

Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.

Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.

Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?

Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.

Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.

Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?

Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.

Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.

Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.

A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.

Crònica de la manifestació

Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".

juguem (vi)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

El Nihauat era, des d'un cert punt de vista, un camí (potser un camí entre la dolçor de la infància i la duresa de la vida adulta). Aquest camí començava sempre amb el Llindar i la primera prova era trobar-lo. En el seu cas de seguida ho va veure clar, el Llindar era la cascada. Hi havia arribat molt abans del que es pensava, normalment calia deambular uns quants dies pel bosc fins que aquest es manifestava. Seguint les seves ordres l'animal es precipità a través de la cascada, però quan ell i muntura van creuar-la va passar una cosa estranya: va arribar a l'altra banda cavalcant un felí inexistent. La sobtada desaparició de l'animal va fer que rodolés pel terra humit de la caverna. Era la manera que el Nihauat tenia de dir-li: "has decidit venir tot sol? molt bé, però la mascota també es queda fora". Això el va molestar lleugerament. El Nihauat sempre fixava les seves regles d'entrada, diferents en cada cas. Sovint els animals eren permesos i d'altres cops eren vetats. En comptades ocasions (es podien comptar amb els set dits d'una mà i encara en sobraven) el Nihauat havia fet que algun dels acòlits l'afrontés en solitari. En el cas d'Ell el Nihauat li va permetre d'entrar tot sol, però va deixar que d'altres el poguéssin seguir; els més afortunats dels quals també van poder fugir amb vida. D'altres l'havien afrontat en parella o en grups més nombrosos. En el seu cas la solitud havia estat acceptada però l'animal hauria d'esperar fora.

Quan la seva vista va acostumar-se a la foscor va travesar la caverna. Al fons hi havia una mena de passadís que aviat es bifurcava: El Nihauat li donava a triar entre un camí més fàcil, per a poder calibrar les seves forces i el camí difícil si se sentia prou segur de si mateix. Sense pensar-ho ni un moment va triar el de l'esquerra, on l'empremta màgica era més forta. Era prudent seguir el camí per on la màgia era més intensa? Potser no, però no li importava: era temerari, arrogant i impacient. S'endinsaria de dret en aquell laberint fins les entranyes de l'infern si calia i afrontaria la prova més difícil que el Nihauat li tingués preparada. Va seguir avançant per viaranys tortuosos, sempre baixant, fins que va arribar a una enorme caverna amb una il·luminació estranya, d'un to blavós. Al fons va distingir-hi dues figures esveltes. Sense dubtar ni un moment va acostar-s'hi. Podia notar el seu poder i sabia que no eren rival per a ell. On era la trampa? Aviat ho sabria. Tots tres van conjurar sortilegis de protecció. Llavors una cosa el va sobtar. La barbeta prominent d'una de les dues noies i els moviments característics de l'altra no deixaven lloc a dubtes: ara sabia que unes joves Lluna i Gebre havien sobreviscut a un combat contra ell durant el seu Nihauat.

En un bar de la ruta intergalàctica...

Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...

En un bar de la ruta intergalàctica...