La importància de ser Frank

L'obra és una comèdia fresca i divertida, els actors excel·lents i l'espai immillorable (com a la Biblioteca: amb l'escenari al mig i grades a tot voltant, molt proper) però, per què està tant buit? La gent només va al teatre quan hi ha actors mediàtics? És per la crisi? Un pessimista diria que està mig buit, un optimista que està mig ple i un racionalista que les grades són massa grans; però 200 persones tampoc sembla un aforament desmesurat!

Bé, si us animeu us podeu acostar al Teatre Gaudí, teniu temps fins al 2 d'octubre. Totalment aconsellable (tot i que ja ho sabeu, jo no tinc criteri). I pels que tenen problemes de planificació temporal sembla que no cal agafar les entrades amb gaire antelació.

En Gerard no pot riure al teatre

M'ho va confessar l'altre dia en sortir de la Biblioteca. Pot ser el fet que en Manelic li etzibés un "De què rius?" a quatre tres dits de la cara hi tingui alguna cosa a veure. En canvi, la resta del públic no va tenir cap problema en fer-ho en veure com s'encongia a la cadira mentre posava aquella cara seva de "nen enxampat amb la mà dins del pot de galetes".

Parlem de Terra Baixa Reload i, val a dir que, seure a primera fila d'un espectacle de la Fura és tota una experiència (suposo que si seus més endarrere també, però segur que no tant intensa). En definitiva ens van esquitxar (al Gerard més, pels capellans), socarrimar i vam assistir a la boda i tot (a la cerimònia, el convit no). La interacció entre els actors de carn i ossos i els virtuals resultava molt aconseguida. Per exemple, recordo l'hereu Sebastià (Francesc Orella) en un primer pla, amb la cara ocupant tot el pany de paret del fons de l'escenari parlant amb una empetitida Marta (Marina Gatell) totalment a la seva mercè (i això que ni tant sols era amb ella!). Les imatges projectades són de la pel·lícula que, per cert, podreu veure aquest proper 11 de setembre per tv3. Tot i que, suposo que per omplir els buits deixats al extirpar-ne la part escènica només hi haurà més pel·lícula.

Un tramvia anomenat Desig

Els romans creien que el fat es trobava en mans de les Parques. Aquestes eren tres germanes: Nona, que filava el fil de la vida en el moment del naixement, Decima que el filava al llarg de la vida i Morta que el tallava. Els grecs les anomenaven: Cloto, Làquesis i Àtropos. Aquesta, però, potser sigui una imatge una mica massa limitada. Existeix una altra mitologia, d'origen anglosaxó, potser amb menys pedigrí que la romana però no per això menys interessant segons la qual el destí dels éssers humans recau en les mans dels Eterns. Aquests són set germans: Destiny, Death, Dream, (el pròdig, que no anomenaré), Desire, Despair & Delirium. Els grecs els anomenaven: Potmos, Teleute, Oneiros, (el pròdig, que tampoc ara anomenaré), Epithumia, Aponoia i Mania. Segons aquesta tradició els humans som com putxinel·lis en mans d'aquests éssers capriciosos, tot i que sobre aquest punt hi ha certes discrepàncies.

Blanche DuBois agafa un tramvia anomenat Desig per passar a un que es diu Cementiri i després sis parades fins als Camps Elisis on viuen la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley. Tant el lloc com el marit no són, ni de bon tros, com Stella els havia descrit a les seves cartes. Però Blanche no té on caure morta i s'instal·la amb ells. Blanche viu la seva vida esmicolada a cavall entre el desig i la desesperació. Abocada a un Destí funest persegueix un somni del que fou i que ja no tornarà. I quan finalment copsa un raig de llum al final del túnel es tracta d'un tren exprés que retorna del seu passat a tota velocitat i l'aboca als braços del deliri.

Ok, no és una ressenya: he escrit el que m'ha donat la gana però d'alguna manera recargolada això és el que passa a l'obra.

He tingut un somni que el talent de cap home no fóra capaç d'expressar en paraules

Aquesta tarda, un atzar m'ha portat al parc de l'estació del nord. Cal dir que queda força lluny dels llocs per on em solc moure; potser només buscava una mica de fresca per llegir amb calma. Sigui com sigui, m'he assegut en una mena de banc en espiral que he trobat entre els arbres. De fons sentia la remor d'uns nois que jugaven a pilota i aviat m'he quedat abstret en la lectura de El temps no espera de Zygmunt Bauman que, tot i que explica coses interessants, té una prosa més aviat densa.

Suposo que m'he endormiscat, per què quan he aixecat el cap, aquests nois s'havien transmutat en fades i follets i he estat testimoni d'uns fets que si els expliqués seria tractat del més mentider de tot el Món (i part de l'estranger). Us ho explico tot seguit: Demetri estima Hèrmia, però Hèrmia estima Lisandre, aquest estima Helena que al seu torn estima Demetri... Bé, potser no anava ben bé així. El que us puc assegurar és que Titània, la reina de les fades, estima un ase que en realitat no és un ase és un actor amb unes fulles d'atzavara i que si seieu a primera fila podeu compartir banc amb els Ducs d'Atenes. Si en voleu treure l'entrellat teniu temps fins al 31 de Juliol (tret del dimecres). Les 19:00 és una bona hora per aquest Somni d'una nit d'estiu. Per la meva part he caigut víctima dels encisos de Puck, així que no fóra estrany que repetís.

L'obra és a càrrec de la companyia Parking Shakespeare de la que ja havia parlat fa un parell d'anys (Gerard, aquest cop et vetaré els comentaris) i només us diré que considero un tràgic error haver-me perdut el muntatge que van fer l'any passat de la Comèdia dels errors.

He estat passejant pel Raval,...

...cada cop es veu més misèria pels carrers: aquí un home remena dins d'un contenidor; allà un altre dormita sota un portal; en una plaça un grup d'homes amb pinta desarreglada xerren i beuen calimotxo. També he vist una parella peculiar: un indigent cec, de parla instruïda i llengua esmolada, i el seu company i pigall que li dóna la rèplica quan convé.

Els segueixo fins a un bar. El cec ha empenyorat alguna cosa i té diners per a pagar unes copes. Així que beuen i parlen. Max, el cec, ¡Cráneo privilegiado! és un poeta que agonitza en la misèria. ¡El primer poeta de España! ens diu Don Latino, el seu company d'embriaguesa. Però el talent no es valora en aquest país: aquí només es valoren les coses dolentes com la corrupció i l'avarícia es queixa amargament. I, sense compassió ni concessió de cap mena, passa pel sedàs les misèries del món en que vivim. Les nostres misèries en definitiva. Però tota la tragèdia humana ens la mostra deformada, com si la veiéssim a través d'un mirall còncau; això és l'esperpent: una deformació grotesca de la realitat. Si els voleu veure, sota una llum bohèmia, acosteu-vos a la Biblioteca de Catalunya.

¡Admirable!

Müsli

És un pis molt acollidor, d'aquells amb la dutxa a la cuina, com manen els cànons locals. A més, és just al costat de l'ambaixada americana cosa que fa que sigui una de les zones més segures de tota la ciutat. A l'altra banda hi ha les escales d'Strudlhofstiege que són de molta anomenada.

Sempre m'hi havia trobat bé, però a partir de cert moment vaig començar a notar alguna cosa estranya. Va començar molt discretament. Coses petites, d'aquelles en que quasi no ens hi fixem. Posem que sóc a l'habitació-sala d'estar i se sent un soroll a la cuina-menjador. Quan hi vaig em trobo alguna cosa tombada. D'acord, probablement estava en un equilibri inestable.

Més estrany fou quan va començar a desaparèixer menjar. Bé, dir que desapareix menjar potser sigui una mica exagerat. Només que, de vegades, em queda la impressió que aquells dolços polonesos baixen més de pressa del que pot ser atribuïble a la meva golafreria. Potser n'havia picat algun altre i me n'havia oblidat? Tampoc seria estrany, no els compto pas. Un dia els dolços polonesos, un altre les galetes Manner... I vaig començar a tenir aquella sensació, com si algú m'estigués observant. Uns ulls clavats a la nuca al donar-li l'esquena, sempre que trastejo per la cuina.

Naturalment mai no hauria pensat en l'alpiste. Ja sabeu, aquells cereals que prenen els suïssos per esmorzar. Tot ve d'un comentari que va fer en Miquel quan va venir-me a veure. Al cap i a la fi, l'alpiste era per a ell, i ell hi entén més d'aquestes coses. Fou el típic comentari absurd que sol fer, amb aquella rialleta sorneguera als llavis. És clar que jo llavors m'ho vaig prendre com una broma. Va dir alguna cosa sobre que si deixava caducar l'alpiste podia cobrar vida. Bé, de fet encara no ha caducat i marxaré de Viena abans de que caduqui (caduca el proper setembre). Però sempre és allà, a la cuina-menjador. Atent a tots els meus moviments.

Només em pregunto si quan marxi em voldrà comprar els mobles. Potser no necessiti el llit o l'armari de dos cossos. Però almenys la prestatgeria de la cuina-menjador li pot fer servei, no?
[+/-] Seguir llegint...

"Why is it so hard to talk?"

Aquesta pregunta en llums de neó, omnipresent durant tota l'obra, presideix l'escenari. El que segueix potser és més un tast que una ressenya. He escrit així potser per recordar demà, o potser per que no seria capaç d'escriure així si no usés frases manllevades d'un text d'altri. En tot cas és el que m'ha demanat el cos d'escriure.

(Spoiler alert!!!!)

La incomunicació es pot manifestar de diverses maneres. Especialment punyent resulta quan vols parlar. Parles, de fet. Però no t'escolten. Aquell qui Maggie estima, Brick, engoleix un whisky rere l'altre, l'aigua de vida, mentre la seva vida se'n va a l'aigua. I la de Maggie, la gata, també.

-No em contestes? No puc suportar el teu silenci.

-En canvi, jo, el teu silenci és el que més valoro.

-Almenys dius alguna cosa...

-Calla! Encara no he sentit el clic. El clic que sento dins del meu cervell quan he begut prou i que fa que no et senti més... CALLA!

Una veu s'alça sobre l'altra en un crescendo i d'un monòleg inoït passem a un diàleg de sords en que ningú no escolta i ambdós criden paraules feridores com armes llancívoles en una cursa d'armaments que només pot acabar en el silenci. El silenci després de la batalla. Per això la gata és sobre una teulada zinc calenta. La crema. Però no salta. S'hi aferra com a un clau roent.

Però de vegades (sovint?, sempre?) hi ha algú que escolta. La comunicació també té diferents vessants. No totes lloables. I es que no hi ha monedes d'una sola cara en el nostre món. Un cop acabada la lluita, els carronyaires arriben al camp de batalla. Vénen a picar els ulls dels morts. Aquí tot s'aprofita. Gooper i Mae, germà i cunyada de Brick, des de l'habitació del costat, recerquen entre les misèries alienes per al seu propi benefici. Després fan arribar la justa dosi de verí a orelles de l'àvia i aquesta a les de l'avi. Gooper, l'advocat d'èxit que ha treballat dur per a fer-se el seu lloc al món. Molt pagat de si mateix. No és pas gràcies al fet que l'avi (el seu pare, de fet) el ric terratinent fet a sí mateix, li obrís un bufet d'advocats que ha arribat a ser algú. Ell ho mereix TOT. Mae, també una gata curiosament, la mare modèlica que volen tots els fills. I ja en tenen cinc i un altre en camí. Aquelles dolces criatures de les que Maggie es plany que, com que no tenen coll, és impossible d'escanyar-les. En canvi ella no en té de fills. I es que com es pot tenir un fill amb un marit que no et suporta?

-Pitjor que la soledat és estar amb la persona que estimes quan aquesta t'odia.

-A tu no t'agradaria estar sola Maggie.

Es coneixen prou bé tenint en compte que no es parlen. Prou bé per saber com ferir-se almenys.

L'avi. El seu preferit és Brick. Però ha estat massa ocupat amb els seus problemes per veure que s'ha convertit en un alcohòlic. Càncer. The sound of her wings. Però avui li han donat la bona noticia. Als malalts se'ls ha d'enganyar. La mentida és un acte de comunicació o d'incomunicació? Sigui com sigui està content i, com que es veu les orelles, escup tot l'odi que professa per la seva dona.

-Això no m'ho has dit de debò, oi?

Diu l'avia, i és que quan la veritat és massa horrible tampoc en fem cabal.

-Deixeu-me sol amb el meu fill.

Fins i tot fa marxar el pianista que, per cert, toca molt bé. Així que ha arribat el moment de tenir una conversa en profunditat.

-Parles i parles per no dir res. I quan acabem em queda la sensació que no hem dit el que ens havíem de dir.

-Que potser insinues que sóc deshonest amb tu?

-No.

-Que potser ho ets tu amb mi?

-No.

No pas més que ho és amb si mateix, és clar.

-Per què vas morir per dins quan va morir l'Skipper? Parla-me'n sóc una persona tolerant.

L'Skipper era el Pàtrocle del nostre malaurat Aquiles, atleta d'èxit i company d'equip de'n Brick.

-Era una cosa PURA.

(Puresa que la gata va ensumar com el peix podrit a una milla de distància:

-Volia demostra-me que no hi havia res entre vosaltres. Molt bé, vam follar. I què? Vam tancar els ulls i tots dos vam imaginar que érem amb tu. Era l'única manera que teníem de rebre una mica del teu amor. Cadascú en el reflex de l'amor de l'altre per tu. Però és clar, no em va poder demostrar res, pobret).

-Qui pot afrontar la veritat? Tu potser?

-Què vols dir amb tu potser?

Flut!, Flut!, Flut!

-Malparits m'heu mentit.

I per acabar una mentida que potser li faci l'imminent traspàs més passador. Li faria tanta il·lusió.

-Una mentida que potser podrem convertir en veritat.

-Potser.

[+/-] Seguir llegint...

Si voleu trobar resposta a aquesta i d'altres preguntes no crec que "La gata sobre la teulada de zinc calenta" us pugui aportar cap certesa. I es que no n'hi ha de certeses, almenys en aquest costat de l'escenari. Però si teniu l'ocasió de passar pel Lliure de Gràcia a veure la versió dirigida per l'Àlex Rigola sens dubte passareu una molt bona estona.