32 Km

Ahir vaig fer el meu record de distància i temps corrent. Fins el proper 25 de Març, és clar. Vaig tardar 3 hores 33 minuts que no és cap temps espectacular (6:39 per Km), però tampoc està malament tenint en compte les pujades que hi ha per on vaig.

Deconstructing Hedda

Spoiler alert. Qui és Hedda Gabler? Un home i una dona s'estan en un cotxe aturat. La dona sent la necessitat d'omplir el silenci incòmode amb algun comentari anodí i tot mirant la horrible casa que tenen davant diu: 'Sempre he somiat viure en aquesta casa'. L'home s'hi aferra com un nàufrag a un tros de fusta: 'Quina casualitat, jo també'. I sobre aquesta 'afinitat' s'hi assenta una relació i Hedda acaba casada amb un home que l'avorreix i vivint en una casa que no suporta.

Quan entra en escena amb la música a tot drap dius: 'Ep! Què tenim aquí?' Veus una dona espectacular, altiva, frívola i que va a la seva. Després el seu comportament comença a resultar excèntric. Però això passa sempre que desconeixem les motivacions d'algú. Sembla forta, però al mateix temps està tan desorientada: s'ha deixat atrapar en la teranyina que ha filat ella mateixa i et comences a preguntar si no es tot façana: potser intenta amagar la seva pusil·lanimitat? Sigui com sigui la seva torre d'ivori trontolla. I al final la torre s'esfondra. Teló.

Per cert, els actors esplèndids.

Me l'hauria de llegir un dia d'aquests.

Setmana Cultural

La meva setmana cultural particular va començar el dijous (24 de novembre) amb un concert de Pat Metheny. Em va agradar molt, la veritat és que l'únic guitarrista de jazz que coneixia és el Django Reinhardt així que ha estat una bona adquisició: Sempre va bé ampliar el cens d'intèrprets vius homologats. Per cert, a la llista de coses que tenim per agrair a en Pat Metheny, sembla que hi hem d'afegir l'haver reorientat la carrera d'un conegut productor televisiu.

Canvi total de registre el divendres amb Le Grand Macabre de Ligeti al Liceu. Què dir? L'Anna Puche esplèndida fent de Clitòria (ok, jo no tinc criteri però ho feia molt bé), el muntatge de la Fura molt espectacular. Ara, l'opera és tirant a rara (per dir-ho d'alguna manera). Fins i tot vam tenir una deserció a la mitja part (tenint en compte que va desertar de llegir-se The Sandaman tampoc em sorprèn). Una cosa d'agrair fou que almenys era cantada en anglès, no sol passar que pugui entendre el que canten.

Tercer canvi de registre el dissabte amb Cop de Rock, com ja ha comentat en Gerard "montatge (sic) per a 30nyers nostàlgics". Suposo que caic en aquesta categoria per què em va agradar.

Vaig reposar un parell de dies i el dimarts vam rematar la feina amb el segon Albee de la temporada Qui té por de Virginia Woolf? L'obra em va agradar més que l'altra: Un fràgil equilibri (no n'he fet ressenya d'aquest últim: tot i que no estava malament, em va semblar que l'obra quedava una mica coixa. No és per ser morbós ni res d'això, però com pot ser que tinguem un equilibri fràgil sense que acabi en una majúscula trencadissa? A part d'això els actors esplèndids i faig meves les paraules de'n Gerard). A veure, l'Emma Vilarasau i el Pere Arquillué feien saltar espurnes fins a dalt de l'amfiteatre i l'obra està clar que té molt més ganxo. És un cas d'aquells en que tens una obra bona i un repartiment excel·lent i el resultat és apoteòsic.

I el setè dia vaig descansar mirant Star Trek Deep Space 9.

Parole, Parole, Parole

No és el mateix que t'expliquin una pena que veure-la, ni tant sols si ho fa un mestre de la paraula com és William Shakespeare.

Així, agafem un poema de Shakespeare que ens explica una pena, un horror corprenedor i el posem en les expertes mans de Núria Espert (absolutament indescriptible). Calen pocs elements més: un tàlem (com un patíbul, omnipresent al centre de l'escenari), el so, la il·luminació, un parell de capes... tot plegat per acompanyar. I llavors veus una pena, un horror que t'esqueixa el cor. Essencialment això és "La Violación de Lucrecia", una primícia de Shakespeare per als teatres del segle XXI.

El públic s'hi deixa els palmells. Teló.

Sitges' Chronicle

Ahir em vaig arribar fins al Festival de Cinema Fantàstic. Vaig començar d'hora (8:30) i a l'Auditori amb The Yellow Sea, la història d'un emigrant nord-coreà que malviu a la Xina fent de taxista. Fa uns mesos va endeutar-se amb un mafiós de poca volada per poder enviar la seva dona a treballar a Corea del Sud. Fa temps que no n'ha rebut cap noticia, ni un Yuan tampoc. Li ofereixen un pacte: el deute quedarà saldat si se'n va a Seul i mata un home allà. La cosa s'embolica i ell acaba perseguit per la poli i les màfies xinesa i coreana. No sé si mai havíeu vist Humor amarillo (jo no), la idea que en tinc (pel que m'havien explicat) m'ho recordava bastant. Si obviem el fet que aquests anaven a cops de destral.

Donut i cafè (black as midnight in a moonless night) i vaig passar a Hara Kiri: the Death of a Samurai. En que un Samurai descastat es presenta a la casa d'un gran senyor i demana permís per cometre-hi suïcidi ritual. És una manera de recuperar el seu honor perdut. Però és rebut amb escepticisme degut a la plaga de suïcidis-bluf que han tingut darrerament. A més, els guerrers s'han estovat durant els temps de pau i l'honor ja no és el que era.

Bellflower és la típica història noi coneix a noia en un concurs de menjar grills vius (ella guanya per golejada). L'endemà tornen a quedar i decideixen anar a dinar a Texas (total, només han de travessar un parell d'estats). Per cert, el noi i el seu amic (fanàtics de Mad Max) estan fent un llançaflames per quan arribi l'apocalipsi. Però la relació s'acaba enverinant i l'apocalipsi ja tarda. Així tenim: una mica de comèdia romàntica, una mica de road movie i una mica de Mad Max tot en un metratge contingut.

Una pausa per dinar (em vaig saltar Trabalhar cansa, que ja se sap). Aquí vaig tenir un moment Sheldon, quan em pensava que m'ennuegava amb un tros de pernil i no hi havia ningú per fer-me la maniobra de Heimlich. Afortunadament, la sang no va arribar al riu. Ni el pernil a la tràquea.

Vaig fer una mica més de temps fins a The Moth Diaries. Sens dubte la millor de les quatre pelis i amb diferència. Rebecca és una adolescent que estudia en un internat. La seva mare va creure que seria el millor per a ella des que el seu pare es va suïcidar fa un parell d'anys. Odia el lloc, però és un preu petit per poder estar amb les seves amigues. Sobretot la Lucy, la seva amiga de l'ànima i el seu puntal per mantenir la salut mental. Però aquest any tot ha canviat. Hi ha una noia nova, l'Ernessa (pàlida com un glop de llet), que les està separant i ella està boja de gelosia. A més, passen algunes coses rares. Accidents amb resultats tràgics, la Lucy emmalalteix (no menja mai)... i l'Ernessa sempre és al mig de tot plegat. Un conte gòtic.

Bodas de Sangre

No n'he fet ressenya. De vegades les paraules surten fluidament, de vegades les idees s'assequen. He de dir, però, que em va impressionar gratament.

La importància de ser Frank

L'obra és una comèdia fresca i divertida, els actors excel·lents i l'espai immillorable (com a la Biblioteca: amb l'escenari al mig i grades a tot voltant, molt proper) però, per què està tant buit? La gent només va al teatre quan hi ha actors mediàtics? És per la crisi? Un pessimista diria que està mig buit, un optimista que està mig ple i un racionalista que les grades són massa grans; però 200 persones tampoc sembla un aforament desmesurat!

Bé, si us animeu us podeu acostar al Teatre Gaudí, teniu temps fins al 2 d'octubre. Totalment aconsellable (tot i que ja ho sabeu, jo no tinc criteri). I pels que tenen problemes de planificació temporal sembla que no cal agafar les entrades amb gaire antelació.