http://totalscifionline.com/features/3809-the-100-greatest-sci-fi-movies
Pel meu gust, la primera i la segona són indiscutibles. A partir d'aquí sempre trobo coses que estan massa amunt o massa avall (i alguna que no he vist, però en general no gaires :). De totes maneres em sembla molt difícil fer una llista prioritzada d'aquest tipus. Amb quin criteri decideixes que Encontres a la tercera fase és millor que Planeta prohibit (que no deixa de ser una adaptació de La Tempesta de Shakespeare)? Crec que em podria atrevir a decidir qui hi ha d'haver i qui no en el top X (per a un nombre X relativament gran) però sense prioritzar massa. Per exemple, Gattaca m'agrada bastant més que molta cosa que surt per sobre seu a la llista (però he de reconèixer que tinc certa predilecció per les distopies) i ja no diguem 12 monos. Que La còlera de Khan sigui la millor pel·lícula d'Star Trek em sembla francament discutible. I buscant segur que hi trobaria a faltar alguna cosa.
diumenge, 9 d’agost del 2009
diumenge, 2 d’agost del 2009
L'amansiment de la Fúria de William Shakespeare
Una grada en espiral al parc de l'Estació del Nord ens acosta a un Shakespeare fresc i divertit. L'obra no està malament. Es tracta d'una comèdia d'embolics amorosos: Baptista té dues filles; la gran, Caterina, no troba marit degut al seu caràcter impossible i la petita, Bianca, té molta requesta (tot i que pel meu gust resulta una mica massa bleda) . Baptista decideix que la filla petita no es podrà casar fins que no ho hagi fet la gran, així que els pretendents de la primera demanen a Petruccio que li faci la cort a la germana cridanera. Mentrestant ells intenten festejar Bianca d'amagat del seu pare. Petruccio troba la manera de suavitzar-li el caràcter a Caterina mostrant-se encara més colèric que ella, cosa que desemboca en un seguit de situacions grotesques. Tot i que en l'actualitat el missatge de l'obra resulta una mica carca (al final de l'obra Caterina ha esdevingut la submisa muller de Petruccio) el fet en si de confrontar un personatge iracund amb l'absurditat del seu comportament per tal de temperar-li el caràcter ( junt amb els embolics que es produeixen al voltant de Bianca) dóna lloc a situacions força divertides i, naturalment, no té res de mal. Al final tenim una Caterina temperada i obedient, tot i que per les rialles de les protagonistes femenines al final de l'obra entenem que no està pas subjugada. Fins avui a la tarda la companyia Parking Shakespeare, sota direcció de Pep Garcia-Pascual, l'ha estat representant gratuïtament (la voluntat) al costat de l'Estació del Nord. Els actors ho fan prou bé (em va semblar que en algun moment algun s'havia ficat en un jardí, però se'n va sortir airós) i tot i que venint d'on vinc (el Hamlet encara és massa recent) no puc pas desfer-me en elogis no hi ha res que els pugui fer mereixedors d'una mala crítica. Com en el cas de la biblioteca tens els actors a tocar, cosa que resulta d'agrair i l'ambientació és clàssica, la que tocaria per a l'obra (segle XVI).
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Després de veure l'obra amb en Gerard, vam anar a prendre alguna cosa (abans d'anar a sopar amb la Lola) i, vet aquí que ens apareix Baptista (Òscar Garcia) i s'asseu just a la taula del nostre costat (són aquelles coses que no et passen quan vas al cinema). Crec que m'estan acostumant malament aquesta gent. En Gerard va tenir el detall de pagar-los la consumició a ell i als seus dos col·legues (esteu convidats... convidats a què? ... doncs a això), crec que encara se'n fan creus. Tot plegat dóna molt "bon rotllo".
Running
Ok, s'ha acabat fer el dropo. He confirmat les dates (l'últim cop que ho vaig mirar, fa un parell de setmanes encara no s'anunciava) i ja se sap que la mitja de Sabadell serà el 6 de Setembre (5 setmanes!) i la de Sant Cugat està previst que sigui el 4 d'octubre (9 setmanes). El meu estat de forma és patètic i lamentable, així que m'he decidit a posar-me les piles per a la de StQ. Si em veig molt animat potser també vagi a la de Sabadell (en plan tranqui), més per tradició que per altra cosa.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Si a algú li interessa que se'n doni per assabentat.
Per si algú en dubtava...
jo no tanco el blog per vacances per que no en tinc. El que passa és que no trobo el moment d'entrar-hi i se m'acumulen els posts (ara enllestiré els més urgents).
dijous, 23 de juliol del 2009
Primera Història d'Esther
De l'Espriu. És l'obra (una improvisació per a titelles) que acompanya la meva edició d'Antígona (que és brutal). Bé, he de reconèixer que no hi he pescat gran cosa. Potser part del problema ve de llegir al tren: poca estona seguida i sense diccionari. De totes maneres a l'apèndix posa que és un text difícil (concretament diu que es tracta: "d'un dels textos més alambinats, críptics i rics idiomàticament que, sens dubte, existeixen en tota la literatura teatral") així que potser mereixi una segona lectura més reposada i reflexiva en un altre moment. Algú en té una versió anotada?
dissabte, 11 de juliol del 2009
Hamlet, príncep de Dinamarca
En la versió dirigida per Oriol Broggi, laperla29, a la Biblioteca de Catalunya. Bé, bé, bé, molt bé. És més, sublim.
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
L'espai i la manera de fer ja els coneixíem (Antígona, El Rei Lear) i ens encanta. L'escena només compta amb una mica d'arena per terra, quatre mobles escadussers, una cortina, la paret on no hi ha grada i el fil musical (que acompanya bé). Els actors, set actors impressionants que fan tots els papers de l'auca: sota una abric vermell és l'aparició del rei difunt, sense aquest és Poloni (el conseller del rei); la reina Gertrudis apareix majestàtica i domina l'escena o amb una brusa blanca no és més que un comediant plebeu; es posa unes ulleres i és Rosencrantz (o Guildenstern?) se les treu i és Horaci (o Laertes?); Ofèlia canta amb veu trencada i fuig, o amb un abric negre i una llança es vesteix de marcialitat mentre fa guàrdia durant la nit; el nou rei rosegat per la culpa s'aferra al tron i a la dona que ha robat al seu germà o recita pel príncep com a actor ambulant. I ningú té cap dubte de que això és així. Un apunt a part mereix el Hamlet (Julio Manrique), l'únic actor amb un únic paper (és clar) però amb tantes facetes: dolor, ira, bogeria, alguna escassa alegria que almenys diríeu que són dos o tres personatges. La seva expressivitat devora l'escena i fa que et resisteixis a treure-li els ulls de sobre. Ulls que et clava de fit a fit i fa por i fa pena, en definitiva et commou. Si el teatre és el mitjà que permet transmetre de manera més fidedigna sentits, passions i afectes què no dir d'un muntatge que et permet tenir els actors a tocar, a l'abast de la mà, com si fossin al menjador de casa teva. Literalment: Ofèlia s'ha assegut als nostres peus plorant desconsolada (aquí he hagut de reprimir l'impuls d'oferir-li la meva espatlla); també Horaci, aclaparat per les circumstàncies, ha buscat un moment de descans a prop nostre i un d'aquells comediants, per escoltar més atentament les directrius del príncep Hamlet, ha vingut a seure davant nostre. Aquells comediants que -ens alliçona Hamlet- poden fer (i aquí sona fugaçment un nokia tune) que algun espectador culpable reveli els seus pecats. Genial. D'acord, això estava preparat. Però quan la dona del costat nostre (a la qual havíem revenut l'Entrada del Senyor Morera que tenia assumptes més interessants a les terres de Shakespeare que no pas veure l'obra de Shakespeare i creieu-me si us dic que ho han de ser molt d'interessants) s'ha sonat, Hamlet l'assenyala amb la flauta i diu: Sonar? Què potser em voleu fer sonar com si fos una flauta? I hom no té cap dubte que som ben bé part de l'obra.
Del text ja se n'ha parlat molt i no crec que pugui fer-hi aportacions innovadores. Tot i que treballant-hi molt, fent-se seu el text, aquests set actors i el director demostren que és factible, que no estava tot inventat, que amb esforç i amb imaginació sempre hi pots afegir alguna cosa. D'acord, és el meu primer Hamlet i, a part del text nu i diverses versions cinematogràfiques no tinc amb que comparar-ho. Però n'estic gratament impressionat, com sempre que he passat per la Biblioteca a veure teatre. De fet més i tot.
Després sopar una mica en un indi del Raval, comiat i amb el tren cap a casa. I llavors: Oh! Sorpresa! Una aparició: el fantasma del difunt rei/Poloni/Comediant (Carles Martínez) és dins del tren. M'assec a una distància respectuosa però a prop. Encara és una mica més lluny del que era quan s'ha assegut davant nostre durant l'obra. I mentre faig veure que llegeixo La primera història d'Esther amb l'orella atenta tinc l'oportunitat d'escoltar la seva conversa amb l'home aquest que, amb mitja grenya i barba fosca si la tenyíssim de gris i el coronéssim no diríeu que és ¿Lear? Amb pena sento que potser fan fora laperla29 d'aquest espai fantàstic. Es veu que són unes obres (no volgudes) les que han obligat a retallar una mica l'espai escènic. Quatre ciclistes baladrers dificulten una mica la meva escolta. Comenta amb orgull sobre Poloni que no és aquell individu que fa riure durant l'obra, sinó que és el primer ministre del rei (ojo!) i el seu treball del personatge. Diu que és important la imaginació per a un actor, potser no ho sigui tant el que puguis haver vist i viscut, a l'hora de fer-te teu el personatge, de crear-lo. Que primer van començar amb el text íntegre i després van retallar una mica aquí i allà: potser queda massa llarg. Que van creure que quedava bé fer en anglès la conversa entre Hamlet i el fantasma del seu pare (i que, tot sigui dit, els subtítols permeten fer en un sotto voce intimista que trobo molt apropiat per a l'escena). I parla del seu treball per aconseguir la sonoritat adequada d'aquest tros de text en anglès (no sé si va dir que amb accent escocès). I es queixa de que en català no es faci ús dels diversos accents dialectals en la interpretació, com es fa a la Gran Bretanya, i es va fer mig en conya amb Lo Cartanyà (on sortia). I també comenta que els actors haurien de sortir més a fora a interpretar i a aprendre. Altres coses que diu no fan al cas.
Baixem del tren. M'acomiado silenciosament de Poloni i Lear en deixar-los passar. Només resta dir:
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream...
Hamlet laperla29
dimecres, 24 de juny del 2009
La pell freda
M'acabo de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Feia temps me n'havia llegit Pandora al Congo i em va agradar molt, així que feia temps que me'n volia llegir alguna altra cosa. La història està molt bé, suposo que ho podríem definir com una història de terror. Dos homes sols en una illa units per l'instint de supervivència (i separats per altres coses), enfrontats a un exèrcit de monstres en una lluita que els embruteix i els aboca a la follia. Però hi ha més cosa sota la superfície, ja que té un rerefons filosòfic (o antropològic si ho voleu, l'autor és antropòleg). Vull dir que, al cap i a la fi, el llibre ens parla d'un home en lluita amb uns monstres (exteriors i interiors, bestials i humans), en un viatge cap a una illa interior, fora de la societat, fora de la civilització. Crec que aquesta és una de les virtuts dels gèneres tipus fantasia o ciència ficció (i una característica de la bona literatura d'aquests gèneres, sovint considerats menors): et permet crear un escenari irreal, molt lliure, extrem on situar els teus protagonistes. Però al cap i a la fi, estàs parlant d'éssers humans, de les seves grandeses i les seves misèries. De cap a on els condueix la barreja de l'implacable fat i de les seves pròpies decisions.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
dimarts, 23 de juny del 2009
El Vuit
L'últim que m'he acabat de llegir és El Vuit de Katherine Neville. He de dir que m'ha agradat força, una lectura lleugera, però d'aquestes que enganxen. La trama està força bé. Dues històries creuades, una ambientada a la revolució francesa i l'altra a l'època de la primera crisi del petroli, ambdues lligades a un misteriós joc d'escacs... En cert moment em va semblar que això de la fórmula i els escacs patinava una mica, però al final em va semblar tot prou ben resolt. Suposo que ja se l'ha llegit tothom que hi pogués estar interessat, així que no m'hi estendré més.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
dissabte, 20 de juny del 2009
Bratislava
Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 10 de juny del 2009
Us agraden els miracles?
L'altre dia venia de comprar a l'hiper tot carregat (amb bosses reutiltzables :) i des d'un tros lluny una noia amb accent estranger em diu:
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 27 de maig del 2009
Els dotze treballs del Barça
Per redimir-se de la nefasta temporada passada aquest any el Barça ha fet front als següents treballs:
1.- Ha vençut els lleons a Mestalla (4-1).
2.- Ha golejat l'Hidra del Bernabeu (2-6).
3.- Els seus defenses han caçat fins els golejadors més ràpids d'entre els rivals.
4.- Ha golejat el Bayern (4-0).
5.- Ha fet neteja de la teranyina defensiva d'Stamford Bridge (1-1).
6.- Ha golejat els "pájaros" del Sevilla (4-0).
7.- Ha batut tots els récords haguts i per haver.
8.- Ha superat amb nota els 4 perseguidors de la lliga.
9.- Ha obtingut l'Orelluda guanyant al Manchester (2-0).
10.- Ha vençut a tots els rivals de la lliga.
11.- Ha culminat la temporada aconseguint les tres copes en joc.
12.- I ha subjugat tots els cervers de la lliga marcant més de 100 gols.
D'aquesta manera el Barça ha reivindicat el seu lloc a l'Olimp del Futbol.
dimarts, 26 de maig del 2009
Ja he acabat el programa d'EDPs
I els exàmens el dijous passat, ja de pas. Per cert, no us ha passat mai programant, que feu un càlcul complementari per a comprovar si el programa fa els càlculs correctament i veieu que hi ha un error, per que els resultats d'un i altre no concorden. Mireu i remireu, ho repasseu tot quatre mil vegades (o més) i al final l'error és... efectivament: en la comprovació.
Un clàssic de la programació numèrica (almenys en el meu cas) i m'ha tornat a passar. I, és clar, hi he perdut un munt de temps tontament. Què hi farem. De fet acabo d'enviar el programa ara per mail (ja us ho podeu imaginar), la data d'entrega límit era avui (és a dir, estic fora del termini per unes dues hores i mitja; espero que no fos una cosa estricta!!!!).
Un clàssic de la programació numèrica (almenys en el meu cas) i m'ha tornat a passar. I, és clar, hi he perdut un munt de temps tontament. Què hi farem. De fet acabo d'enviar el programa ara per mail (ja us ho podeu imaginar), la data d'entrega límit era avui (és a dir, estic fora del termini per unes dues hores i mitja; espero que no fos una cosa estricta!!!!).
dimecres, 20 de maig del 2009
Aquesta nit he tingut un malson
He somiat que el Manchester ens guanyava 1-2. Primer marcaven ells, just després l'Eto feia un gol des de mig camp en jugada assajada (té truc: jugaven en un camp de futbol sala) que quasi s'ensorra l'estadi (per cert, jo era al camp). I quan ja em pensava que ens n'anàvem a la pròrroga, m'assabento que el Manchester havia fet un altre gol (i jo no me n'havia adonat). Per cert, entre la multitud m'intentaven robar el mòbil, com va passar en la celebració de la Champions de París. La veritat és que he passat mala nit. I a sobre m'he despertat de mala lluna, fins que m'he adonat que tot era un somni. Espero no tenir habilitats precognitives. Suposo que deu ser l'estrès dels exàmens.
dijous, 14 de maig del 2009
dissabte, 2 de maig del 2009
Els Dotze Treballs d'Hèracles
Per tal de redimir-se, Hèracles, va haver d'afrontar dotze proves impossibles i finalment va ser acollit a l'Olimp entre els déus.
Per tal de redimir-nos de la nefasta temporada passada aquest any ens hem trobat amb un calendari infernal: amb els quatre rivals més durs de la lliga seguits i, en la segona volta, les semifinals de la Champions contra el Chelsea al voltant del Madrid i just després la final de Copa. I encara estem picant pedra, que això no s'ha acabat. No sé què passarà dimecres, no sé què passarà el diumenge. Però de moment ho estem superant amb nota: aquest equip ofereix una superioritat absolutament incontestable, és un equip que enlluerna a tot Europa i ofereix unes lliçons magistrals de futbol a tot aquell que se li posa al davant: 2 a 6 al Bernabeu, un partit per a emmarcar, una cosa que no s'havia vist mai. Què n'aprenguin!!!! Per no parlar del 4 a 0 contra el Bayern o el Sevilla (que va tercer, allà baix, lluuuny) i tantes i tantes nits èpiques i de futbol espectacular. Ja portem 100 gols en lliga i 85 punts i la lliga a tocar...
El Jutge de Tots els Camps posa cadascú al seu lloc: Els del Madrid que anaven venent fum (fumata blanca) els hem ben fumut amb allò que ells en diuen un chorreo històric. Encara no hem guanyat res, però si hi ha justícia en aquest món, aquests jugadors que (com deia aquell) juguen com els déus i corren com diables, aquest equip que està cridat a fer grans coses, entrarà a l'Olimp del futbol per la porta gran.
Per tal de redimir-nos de la nefasta temporada passada aquest any ens hem trobat amb un calendari infernal: amb els quatre rivals més durs de la lliga seguits i, en la segona volta, les semifinals de la Champions contra el Chelsea al voltant del Madrid i just després la final de Copa. I encara estem picant pedra, que això no s'ha acabat. No sé què passarà dimecres, no sé què passarà el diumenge. Però de moment ho estem superant amb nota: aquest equip ofereix una superioritat absolutament incontestable, és un equip que enlluerna a tot Europa i ofereix unes lliçons magistrals de futbol a tot aquell que se li posa al davant: 2 a 6 al Bernabeu, un partit per a emmarcar, una cosa que no s'havia vist mai. Què n'aprenguin!!!! Per no parlar del 4 a 0 contra el Bayern o el Sevilla (que va tercer, allà baix, lluuuny) i tantes i tantes nits èpiques i de futbol espectacular. Ja portem 100 gols en lliga i 85 punts i la lliga a tocar...
El Jutge de Tots els Camps posa cadascú al seu lloc: Els del Madrid que anaven venent fum (fumata blanca) els hem ben fumut amb allò que ells en diuen un chorreo històric. Encara no hem guanyat res, però si hi ha justícia en aquest món, aquests jugadors que (com deia aquell) juguen com els déus i corren com diables, aquest equip que està cridat a fer grans coses, entrarà a l'Olimp del futbol per la porta gran.
divendres, 24 d’abril del 2009
diumenge, 19 d’abril del 2009
Cursa de muntanya de Rubí 2009
Bé, ja he corregut la cursa. No està malament: he fet els 11 km en 54 minuts i escaig i sembla que he quedat primer en la categoria de matemàtics. A més, en el sorteig de regals m'ha tocat una samarreta (gentilesa de Running Vallès, moltes gràcies). De totes maneres el que ha triomfat de debò ha sigut el Javi: li ha tocat un (l'últim) pernil!!! (gentilesa de Xarcuteries Alba). El Yago ha tornat amb les mans buides (tret d'una magnífica llibreta amb les fulles roses).
divendres, 17 d’abril del 2009
Avui hem tingut club de la birra
Hem tastat una tripleta de Marston's: pedigree, single malt i oyster stout (a mig litre per cap) i una Trappistes Rochefort (aquesta de 9.2 graus, buff!!!!). Estic aquí fent temps, esperant a que baixi per poder tornar cap a casa. No estaven malament, les notes han sigut 6, 7, +/-7,49 (crec que aquí el Ramon ens ha estafat amb la mitjana) i cosa d'un 6.
Després el Lluís ens ha il·lustrat sobre els usos i costums de la castració d'animals domèstics a Juneda. També hem sabut que al Torre no se li poden deixar ocells en custòdia i que l'ocell de la Isa es va suïcidar (desnucant-se de pena) per que la seva novia va marxar (N.B: En aquest club de la birra no s'ha maltractat cap animal). Així mateix hem sabut de les habilitats de la germana del Torre per entrar a casa sense claus. També hem sabut que al Francesc no li agrada que li diguin pel cognom (sembla que el seu pare no té res a veure en això; vull dir en el fet que no li agradi, no en el cognom). També hem conegut amb detall la oferta nocturna de les rambles (llauners i nigerianes). Els proverbials accidents de la Mercè (i el robatori de la seva caixa forta a l'habitació de l'hotel aquesta setmana santa) també han sortit a la conversa. Per cert, la Mercè diu que la Isa té deu anys de massa (per a ser hostessa del cosmocaixa). La Mònica s'ha acomiadat de tots (tot i que demà potser vingui al SAF). En la fase de confessions hem sabut que, quan la Dolors era petita, tenia una mula i no com la del Gerard, que li demanes el que vols i et dóna alguna cosa que normalment s'hi assembla, sinó una que la portava als llocs fins que va caure a la sèquia (la mula) i va passar a fer companyia als ocells custodiats pel Torre. La Isa ha confessat algunes de les bronques que rebia quan era jove. Per exemple per arribar a les 3:00 de la matinada en dia laborable.
[+/-] Seguir llegint...
Després el Lluís ens ha il·lustrat sobre els usos i costums de la castració d'animals domèstics a Juneda. També hem sabut que al Torre no se li poden deixar ocells en custòdia i que l'ocell de la Isa es va suïcidar (desnucant-se de pena) per que la seva novia va marxar (N.B: En aquest club de la birra no s'ha maltractat cap animal). Així mateix hem sabut de les habilitats de la germana del Torre per entrar a casa sense claus. També hem sabut que al Francesc no li agrada que li diguin pel cognom (sembla que el seu pare no té res a veure en això; vull dir en el fet que no li agradi, no en el cognom). També hem conegut amb detall la oferta nocturna de les rambles (llauners i nigerianes). Els proverbials accidents de la Mercè (i el robatori de la seva caixa forta a l'habitació de l'hotel aquesta setmana santa) també han sortit a la conversa. Per cert, la Mercè diu que la Isa té deu anys de massa (per a ser hostessa del cosmocaixa). La Mònica s'ha acomiadat de tots (tot i que demà potser vingui al SAF). En la fase de confessions hem sabut que, quan la Dolors era petita, tenia una mula i no com la del Gerard, que li demanes el que vols i et dóna alguna cosa que normalment s'hi assembla, sinó una que la portava als llocs fins que va caure a la sèquia (la mula) i va passar a fer companyia als ocells custodiats pel Torre. La Isa ha confessat algunes de les bronques que rebia quan era jove. Per exemple per arribar a les 3:00 de la matinada en dia laborable.
[+/-] Seguir llegint...
dijous, 16 d’abril del 2009
Ja es mala sort
Ja és mala sort que ara que m'instalo internet, m'obro el blog i em prometo de portar al dia blogs d'amics, coneguts i saludats em trobo amb això.
dilluns, 13 d’abril del 2009
La Criatura de la Nit
Només sortir es va veure obligat a recular. L'astre rei que, malgrat ser ja ben bé mitja tarda, brillava encara amb tota la seva magnificència, va fer que tornés enrere cap a la seguretat de la penombra. Paradoxalment, aquell esclat de lluminositat que feria les seves fràgils retines el sumia en la més pregona de les tenebres.
Això serà dur, va dir-se. Després d'uns instants de vacil·lació va armar-se de valor i va exposar-se a la llum. Va avançar quasi a les palpentes. Agonitzant. Refugiant-se ara i adés en les ombres que, com illes en un oceà de llum, li oferien els portals dels edificis o algun dels plàtans frondosos que trobava en el seu camí. Va avançar d'esma fins que va poder precipitar-se escales avall en una boca de metro. Com un àngel caigut que fugint de l'encegadora llum divina troba refugi en les tenebres de l'avern. Ara podia caminar amb el cap alt.
Sense massa pressa per abandonar la seguretat del món subterrani va deixar escapar algun metro. Finalment en va agafar un que el va dur cap a un tren, amb la seguretat que quan aquest el deixaria prop de casa el sol ja s'hauria post. En arribar a casa va dir-se que el proper cop que anés a l'oculista agafaria les ulleres de sol.
[+/-] Seguir llegint...
Això serà dur, va dir-se. Després d'uns instants de vacil·lació va armar-se de valor i va exposar-se a la llum. Va avançar quasi a les palpentes. Agonitzant. Refugiant-se ara i adés en les ombres que, com illes en un oceà de llum, li oferien els portals dels edificis o algun dels plàtans frondosos que trobava en el seu camí. Va avançar d'esma fins que va poder precipitar-se escales avall en una boca de metro. Com un àngel caigut que fugint de l'encegadora llum divina troba refugi en les tenebres de l'avern. Ara podia caminar amb el cap alt.
Sense massa pressa per abandonar la seguretat del món subterrani va deixar escapar algun metro. Finalment en va agafar un que el va dur cap a un tren, amb la seguretat que quan aquest el deixaria prop de casa el sol ja s'hauria post. En arribar a casa va dir-se que el proper cop que anés a l'oculista agafaria les ulleres de sol.
[+/-] Seguir llegint...
dijous, 9 d’abril del 2009
Cursa de bombers 2009
He fet els 10km en 42 minuts i escaig; crec que he rebaixat el meu temps de l'any passat uns 5 minuts, que no està gens malament. I això que només fa un més que entreno. Això sí, aquest any he aconseguit adelantar prou gent com per poder córrer més o menys al meu ritme.
Pròxim repte: el proper dia 19 la cursa de muntanya de Rubí; ja m'hi he apuntat. Ahir (vull dir el dimarts) ja vaig tornar a posar-me a córrer: hi vaig anar cap a les 10 del vespre; 50 minutets sota una pluja persistent però moderada i esquivant riuades de bassals, com trampes gèlides en la fosca. És agradable córrer quan plou, si després t'espera una dutxa d'aigua calenta quan arribes a casa...
Pròxim repte: el proper dia 19 la cursa de muntanya de Rubí; ja m'hi he apuntat. Ahir (vull dir el dimarts) ja vaig tornar a posar-me a córrer: hi vaig anar cap a les 10 del vespre; 50 minutets sota una pluja persistent però moderada i esquivant riuades de bassals, com trampes gèlides en la fosca. És agradable córrer quan plou, si després t'espera una dutxa d'aigua calenta quan arribes a casa...
Ja tinc Internet!!!!
Bé, ja tinc internet a casa (això no és del tot exacte, en realitat tinc internet mòbil: el que s'ha de fer per no haber de passar pel tub de telefònica), així que haurem de dinamitzar una mica això del blog.
Per cert, configuració del módem amb XP: automàtica (però poc després se'm va espatllar el portàtil, que és on tinc l'XP), amb Kubuntu (del sobretaula): senzilla, amb Vista (també del sobretaula): encara hi estem treballant (no gaire intensament, tot s'ha de dir, ja que prefereixo no conectar-me a internet a través de plataformes insegures). Ja ho diu la saviesa popular: al país dels Vista, l'Ubuntu és el rei.
Per cert, configuració del módem amb XP: automàtica (però poc després se'm va espatllar el portàtil, que és on tinc l'XP), amb Kubuntu (del sobretaula): senzilla, amb Vista (també del sobretaula): encara hi estem treballant (no gaire intensament, tot s'ha de dir, ja que prefereixo no conectar-me a internet a través de plataformes insegures). Ja ho diu la saviesa popular: al país dels Vista, l'Ubuntu és el rei.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)