Juguem (iii)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.

Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.

Toibi, o el beure fa perdre el veure

Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.