Un tramvia anomenat Desig

Els romans creien que el fat es trobava en mans de les Parques. Aquestes eren tres germanes: Nona, que filava el fil de la vida en el moment del naixement, Decima que el filava al llarg de la vida i Morta que el tallava. Els grecs les anomenaven: Cloto, Làquesis i Àtropos. Aquesta, però, potser sigui una imatge una mica massa limitada. Existeix una altra mitologia, d'origen anglosaxó, potser amb menys pedigrí que la romana però no per això menys interessant segons la qual el destí dels éssers humans recau en les mans dels Eterns. Aquests són set germans: Destiny, Death, Dream, (el pròdig, que no anomenaré), Desire, Despair & Delirium. Els grecs els anomenaven: Potmos, Teleute, Oneiros, (el pròdig, que tampoc ara anomenaré), Epithumia, Aponoia i Mania. Segons aquesta tradició els humans som com putxinel·lis en mans d'aquests éssers capriciosos, tot i que sobre aquest punt hi ha certes discrepàncies.

Blanche DuBois agafa un tramvia anomenat Desig per passar a un que es diu Cementiri i després sis parades fins als Camps Elisis on viuen la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley. Tant el lloc com el marit no són, ni de bon tros, com Stella els havia descrit a les seves cartes. Però Blanche no té on caure morta i s'instal·la amb ells. Blanche viu la seva vida esmicolada a cavall entre el desig i la desesperació. Abocada a un Destí funest persegueix un somni del que fou i que ja no tornarà. I quan finalment copsa un raig de llum al final del túnel es tracta d'un tren exprés que retorna del seu passat a tota velocitat i l'aboca als braços del deliri.

Ok, no és una ressenya: he escrit el que m'ha donat la gana però d'alguna manera recargolada això és el que passa a l'obra.

He tingut un somni que el talent de cap home no fóra capaç d'expressar en paraules

Aquesta tarda, un atzar m'ha portat al parc de l'estació del nord. Cal dir que queda força lluny dels llocs per on em solc moure; potser només buscava una mica de fresca per llegir amb calma. Sigui com sigui, m'he assegut en una mena de banc en espiral que he trobat entre els arbres. De fons sentia la remor d'uns nois que jugaven a pilota i aviat m'he quedat abstret en la lectura de El temps no espera de Zygmunt Bauman que, tot i que explica coses interessants, té una prosa més aviat densa.

Suposo que m'he endormiscat, per què quan he aixecat el cap, aquests nois s'havien transmutat en fades i follets i he estat testimoni d'uns fets que si els expliqués seria tractat del més mentider de tot el Món (i part de l'estranger). Us ho explico tot seguit: Demetri estima Hèrmia, però Hèrmia estima Lisandre, aquest estima Helena que al seu torn estima Demetri... Bé, potser no anava ben bé així. El que us puc assegurar és que Titània, la reina de les fades, estima un ase que en realitat no és un ase és un actor amb unes fulles d'atzavara i que si seieu a primera fila podeu compartir banc amb els Ducs d'Atenes. Si en voleu treure l'entrellat teniu temps fins al 31 de Juliol (tret del dimecres). Les 19:00 és una bona hora per aquest Somni d'una nit d'estiu. Per la meva part he caigut víctima dels encisos de Puck, així que no fóra estrany que repetís.

L'obra és a càrrec de la companyia Parking Shakespeare de la que ja havia parlat fa un parell d'anys (Gerard, aquest cop et vetaré els comentaris) i només us diré que considero un tràgic error haver-me perdut el muntatge que van fer l'any passat de la Comèdia dels errors.

He estat passejant pel Raval,...

...cada cop es veu més misèria pels carrers: aquí un home remena dins d'un contenidor; allà un altre dormita sota un portal; en una plaça un grup d'homes amb pinta desarreglada xerren i beuen calimotxo. També he vist una parella peculiar: un indigent cec, de parla instruïda i llengua esmolada, i el seu company i pigall que li dóna la rèplica quan convé.

Els segueixo fins a un bar. El cec ha empenyorat alguna cosa i té diners per a pagar unes copes. Així que beuen i parlen. Max, el cec, ¡Cráneo privilegiado! és un poeta que agonitza en la misèria. ¡El primer poeta de España! ens diu Don Latino, el seu company d'embriaguesa. Però el talent no es valora en aquest país: aquí només es valoren les coses dolentes com la corrupció i l'avarícia es queixa amargament. I, sense compassió ni concessió de cap mena, passa pel sedàs les misèries del món en que vivim. Les nostres misèries en definitiva. Però tota la tragèdia humana ens la mostra deformada, com si la veiéssim a través d'un mirall còncau; això és l'esperpent: una deformació grotesca de la realitat. Si els voleu veure, sota una llum bohèmia, acosteu-vos a la Biblioteca de Catalunya.

¡Admirable!