juguem (vi)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

El Nihauat era, des d'un cert punt de vista, un camí (potser un camí entre la dolçor de la infància i la duresa de la vida adulta). Aquest camí començava sempre amb el Llindar i la primera prova era trobar-lo. En el seu cas de seguida ho va veure clar, el Llindar era la cascada. Hi havia arribat molt abans del que es pensava, normalment calia deambular uns quants dies pel bosc fins que aquest es manifestava. Seguint les seves ordres l'animal es precipità a través de la cascada, però quan ell i muntura van creuar-la va passar una cosa estranya: va arribar a l'altra banda cavalcant un felí inexistent. La sobtada desaparició de l'animal va fer que rodolés pel terra humit de la caverna. Era la manera que el Nihauat tenia de dir-li: "has decidit venir tot sol? molt bé, però la mascota també es queda fora". Això el va molestar lleugerament. El Nihauat sempre fixava les seves regles d'entrada, diferents en cada cas. Sovint els animals eren permesos i d'altres cops eren vetats. En comptades ocasions (es podien comptar amb els set dits d'una mà i encara en sobraven) el Nihauat havia fet que algun dels acòlits l'afrontés en solitari. En el cas d'Ell el Nihauat li va permetre d'entrar tot sol, però va deixar que d'altres el poguéssin seguir; els més afortunats dels quals també van poder fugir amb vida. D'altres l'havien afrontat en parella o en grups més nombrosos. En el seu cas la solitud havia estat acceptada però l'animal hauria d'esperar fora.

Quan la seva vista va acostumar-se a la foscor va travesar la caverna. Al fons hi havia una mena de passadís que aviat es bifurcava: El Nihauat li donava a triar entre un camí més fàcil, per a poder calibrar les seves forces i el camí difícil si se sentia prou segur de si mateix. Sense pensar-ho ni un moment va triar el de l'esquerra, on l'empremta màgica era més forta. Era prudent seguir el camí per on la màgia era més intensa? Potser no, però no li importava: era temerari, arrogant i impacient. S'endinsaria de dret en aquell laberint fins les entranyes de l'infern si calia i afrontaria la prova més difícil que el Nihauat li tingués preparada. Va seguir avançant per viaranys tortuosos, sempre baixant, fins que va arribar a una enorme caverna amb una il·luminació estranya, d'un to blavós. Al fons va distingir-hi dues figures esveltes. Sense dubtar ni un moment va acostar-s'hi. Podia notar el seu poder i sabia que no eren rival per a ell. On era la trampa? Aviat ho sabria. Tots tres van conjurar sortilegis de protecció. Llavors una cosa el va sobtar. La barbeta prominent d'una de les dues noies i els moviments característics de l'altra no deixaven lloc a dubtes: ara sabia que unes joves Lluna i Gebre havien sobreviscut a un combat contra ell durant el seu Nihauat.

En un bar de la ruta intergalàctica...

Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...

En un bar de la ruta intergalàctica...

No hay deliberación que cien años dure...

ni estatuto que lo resista.

Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.

La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).

Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.

En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.

La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!