"Why is it so hard to talk?"

Aquesta pregunta en llums de neó, omnipresent durant tota l'obra, presideix l'escenari. El que segueix potser és més un tast que una ressenya. He escrit així potser per recordar demà, o potser per que no seria capaç d'escriure així si no usés frases manllevades d'un text d'altri. En tot cas és el que m'ha demanat el cos d'escriure.

(Spoiler alert!!!!)

La incomunicació es pot manifestar de diverses maneres. Especialment punyent resulta quan vols parlar. Parles, de fet. Però no t'escolten. Aquell qui Maggie estima, Brick, engoleix un whisky rere l'altre, l'aigua de vida, mentre la seva vida se'n va a l'aigua. I la de Maggie, la gata, també.

-No em contestes? No puc suportar el teu silenci.

-En canvi, jo, el teu silenci és el que més valoro.

-Almenys dius alguna cosa...

-Calla! Encara no he sentit el clic. El clic que sento dins del meu cervell quan he begut prou i que fa que no et senti més... CALLA!

Una veu s'alça sobre l'altra en un crescendo i d'un monòleg inoït passem a un diàleg de sords en que ningú no escolta i ambdós criden paraules feridores com armes llancívoles en una cursa d'armaments que només pot acabar en el silenci. El silenci després de la batalla. Per això la gata és sobre una teulada zinc calenta. La crema. Però no salta. S'hi aferra com a un clau roent.

Però de vegades (sovint?, sempre?) hi ha algú que escolta. La comunicació també té diferents vessants. No totes lloables. I es que no hi ha monedes d'una sola cara en el nostre món. Un cop acabada la lluita, els carronyaires arriben al camp de batalla. Vénen a picar els ulls dels morts. Aquí tot s'aprofita. Gooper i Mae, germà i cunyada de Brick, des de l'habitació del costat, recerquen entre les misèries alienes per al seu propi benefici. Després fan arribar la justa dosi de verí a orelles de l'àvia i aquesta a les de l'avi. Gooper, l'advocat d'èxit que ha treballat dur per a fer-se el seu lloc al món. Molt pagat de si mateix. No és pas gràcies al fet que l'avi (el seu pare, de fet) el ric terratinent fet a sí mateix, li obrís un bufet d'advocats que ha arribat a ser algú. Ell ho mereix TOT. Mae, també una gata curiosament, la mare modèlica que volen tots els fills. I ja en tenen cinc i un altre en camí. Aquelles dolces criatures de les que Maggie es plany que, com que no tenen coll, és impossible d'escanyar-les. En canvi ella no en té de fills. I es que com es pot tenir un fill amb un marit que no et suporta?

-Pitjor que la soledat és estar amb la persona que estimes quan aquesta t'odia.

-A tu no t'agradaria estar sola Maggie.

Es coneixen prou bé tenint en compte que no es parlen. Prou bé per saber com ferir-se almenys.

L'avi. El seu preferit és Brick. Però ha estat massa ocupat amb els seus problemes per veure que s'ha convertit en un alcohòlic. Càncer. The sound of her wings. Però avui li han donat la bona noticia. Als malalts se'ls ha d'enganyar. La mentida és un acte de comunicació o d'incomunicació? Sigui com sigui està content i, com que es veu les orelles, escup tot l'odi que professa per la seva dona.

-Això no m'ho has dit de debò, oi?

Diu l'avia, i és que quan la veritat és massa horrible tampoc en fem cabal.

-Deixeu-me sol amb el meu fill.

Fins i tot fa marxar el pianista que, per cert, toca molt bé. Així que ha arribat el moment de tenir una conversa en profunditat.

-Parles i parles per no dir res. I quan acabem em queda la sensació que no hem dit el que ens havíem de dir.

-Que potser insinues que sóc deshonest amb tu?

-No.

-Que potser ho ets tu amb mi?

-No.

No pas més que ho és amb si mateix, és clar.

-Per què vas morir per dins quan va morir l'Skipper? Parla-me'n sóc una persona tolerant.

L'Skipper era el Pàtrocle del nostre malaurat Aquiles, atleta d'èxit i company d'equip de'n Brick.

-Era una cosa PURA.

(Puresa que la gata va ensumar com el peix podrit a una milla de distància:

-Volia demostra-me que no hi havia res entre vosaltres. Molt bé, vam follar. I què? Vam tancar els ulls i tots dos vam imaginar que érem amb tu. Era l'única manera que teníem de rebre una mica del teu amor. Cadascú en el reflex de l'amor de l'altre per tu. Però és clar, no em va poder demostrar res, pobret).

-Qui pot afrontar la veritat? Tu potser?

-Què vols dir amb tu potser?

Flut!, Flut!, Flut!

-Malparits m'heu mentit.

I per acabar una mentida que potser li faci l'imminent traspàs més passador. Li faria tanta il·lusió.

-Una mentida que potser podrem convertir en veritat.

-Potser.

[+/-] Seguir llegint...

Si voleu trobar resposta a aquesta i d'altres preguntes no crec que "La gata sobre la teulada de zinc calenta" us pugui aportar cap certesa. I es que no n'hi ha de certeses, almenys en aquest costat de l'escenari. Però si teniu l'ocasió de passar pel Lliure de Gràcia a veure la versió dirigida per l'Àlex Rigola sens dubte passareu una molt bona estona.

Lliure Albir

-Però, no ho entenc -digué amb una afectada ganyota de preocupació-. Quan els humans dieu que sou lliures exactament què voleu dir?

-A veure -esbufegant-. És difícil d'explicar...

Lliure Albir

Fahrenheit 451

Cortesia de'n Gerard m'he estat llegint la versió en novel·la gràfica de Fahrenheit 451, ara que deu fer cosa de mitja vida que m'havia llegit la versió en novel·la. Naturalment m'ha agradat molt perquè al cap i a la fi és la mateixa història i és una molt bona història.

La pregunta és obligada, quin llibre memoritzaries i protegiries per mantenir a fora del perill de censors i bombers? Per quins motius mereix ser salvat i transmès a les futures generacions?

Sempre he odiat aquest tipus de preguntes on se'ns demana de prioritzar entre coses absolutament incomparables i en que tots els criteris em semblen injustos amb tot el que queda fora. Però és clar, quan se sent la fortor del querosè que ruixa la muntanya de llibres i només resten uns segons per veure reduït a cendres el llegat cultural dels nostres ancestres cal actuar amb promptitud i cal decidir-se.

Sense pretendre ser ni selectiu ni exhaustiu esmentaré tres llibres de tres autors que, per la seva influència en la meva persona, em sentiria obligat a salvar de la barbàrie:

Bé, en el meu cas suposo que hauria de salvar de la foguera L'home revoltat d'Albert Camus. Llegit en aquella època a cavall de l'institut i la universitat, quan la reflexió filosòfica era un dels meus passatemps. Llavors va exercir una forta influència en el meu pensament i escrits. Pensament, tot sigui dit de passada, que després ha dormitat llargament aletargat sota la complexitat de les matemàtiques (de moment encara no li canto les exèquies). Potser és la nostàlgia de recuperar l'hàbit de pensar en qüestions de caire humanista el que fa que vulgui salvar-lo. També per que em va obrir la porta a d'altres grans obres, com Els Germans Karamàzov o la resta de llibres de Camus que m'he llegit.

També em caldria salvar de la foguera Manuel de Pedrolo. Pedrolo va ser, en vida, molt maltractat per la censura ja que escrivia el que volia escriure tot i que sabia que no ho podria publicar. Així que em sentiria moralment obligat a vetllar per que, després de mort, no fos silenciat del tot. Però quin llibre? Tot el que n'he llegit m'ha agradat, tot i que deu ser poc més d'una desena de llibres del centenar llarg que va escriure. Hi ha un llibre, Acte de violència, en que ens parla d'una revolta pacífica en contra d'una tirania, i que podria merèixer aquest tribut. En el fons, com el propi Pedrolo, també jo sóc un aspirant a utopies. Hi ha una cosa curiosa sobre aquest llibre: Porta el títol d'un altre llibre. El llibre que es titulava Acte de violència era una novel·la negra (es va acabar publicant l'any 1997 sota el títol Doble o res), des del meu punt de vista força inofensiva, que va ser prohibida per la censura; en canvi, la novel·la que es va publicar com Acte de violència originalment s'havia dit Esberlem els murs de vidre i després Estat d’excepció, però el títol va anar canviant al llarg del prolongat procés de publicació.

El tercer llibre que em caldria salvar és d'Antoine de Saint-Exupéry. Recordo els articles en que parla de la guerra civil, quan va treballar de corresponsal aquí. Sempre m'ha impressionat fortament la seva prosa, la força de les imatges que fa servir, les seves experiències com a pioner de l'aviació, la seva sensibilitat... De gran voldria escriure com ell. Té alguna cosa que em fa emocionar, em fa commoure. Potser és per que vaig créixer amb El Petit Príncep, per això em caldria salvar-lo. D'altra banda no em seria pas difícil de memoritzar: ja me'n sé un bon tros.

Se'm pregunta per un llibre, en dic tres i sento una enorme angoixa per tot el que queda reduït a cendres. El Siddharta, sense anar més lluny, que ve a ser un leitmotiv de la meva vida. O Dostoievski, que ja he esmentat de passada, i els clàssics grecs... I algú em podria dir que algun dels llibres que salvo de la crema posat al costat d'algun dels que deixo caure en l'oblit seria com posar un sàtir al costat d'Hiperió. Però bé, tampoc és una tasca que esperi fer tot sol. Algú m'ajuda?

La carretera de Santa Maria de ****

(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).

Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.

Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.

Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.

Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.

Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?

Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.

Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.

Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?

Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.

Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.

Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.

A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.

Crònica de la manifestació

Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".

juguem (vi)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

El Nihauat era, des d'un cert punt de vista, un camí (potser un camí entre la dolçor de la infància i la duresa de la vida adulta). Aquest camí començava sempre amb el Llindar i la primera prova era trobar-lo. En el seu cas de seguida ho va veure clar, el Llindar era la cascada. Hi havia arribat molt abans del que es pensava, normalment calia deambular uns quants dies pel bosc fins que aquest es manifestava. Seguint les seves ordres l'animal es precipità a través de la cascada, però quan ell i muntura van creuar-la va passar una cosa estranya: va arribar a l'altra banda cavalcant un felí inexistent. La sobtada desaparició de l'animal va fer que rodolés pel terra humit de la caverna. Era la manera que el Nihauat tenia de dir-li: "has decidit venir tot sol? molt bé, però la mascota també es queda fora". Això el va molestar lleugerament. El Nihauat sempre fixava les seves regles d'entrada, diferents en cada cas. Sovint els animals eren permesos i d'altres cops eren vetats. En comptades ocasions (es podien comptar amb els set dits d'una mà i encara en sobraven) el Nihauat havia fet que algun dels acòlits l'afrontés en solitari. En el cas d'Ell el Nihauat li va permetre d'entrar tot sol, però va deixar que d'altres el poguéssin seguir; els més afortunats dels quals també van poder fugir amb vida. D'altres l'havien afrontat en parella o en grups més nombrosos. En el seu cas la solitud havia estat acceptada però l'animal hauria d'esperar fora.

Quan la seva vista va acostumar-se a la foscor va travesar la caverna. Al fons hi havia una mena de passadís que aviat es bifurcava: El Nihauat li donava a triar entre un camí més fàcil, per a poder calibrar les seves forces i el camí difícil si se sentia prou segur de si mateix. Sense pensar-ho ni un moment va triar el de l'esquerra, on l'empremta màgica era més forta. Era prudent seguir el camí per on la màgia era més intensa? Potser no, però no li importava: era temerari, arrogant i impacient. S'endinsaria de dret en aquell laberint fins les entranyes de l'infern si calia i afrontaria la prova més difícil que el Nihauat li tingués preparada. Va seguir avançant per viaranys tortuosos, sempre baixant, fins que va arribar a una enorme caverna amb una il·luminació estranya, d'un to blavós. Al fons va distingir-hi dues figures esveltes. Sense dubtar ni un moment va acostar-s'hi. Podia notar el seu poder i sabia que no eren rival per a ell. On era la trampa? Aviat ho sabria. Tots tres van conjurar sortilegis de protecció. Llavors una cosa el va sobtar. La barbeta prominent d'una de les dues noies i els moviments característics de l'altra no deixaven lloc a dubtes: ara sabia que unes joves Lluna i Gebre havien sobreviscut a un combat contra ell durant el seu Nihauat.

En un bar de la ruta intergalàctica...

Sempre que entro en un antre com aquest, amb tota la barreja de gent de cultures i maneres de fer tan absolutament diferents, m'agrada ajustar el traductor universal per tal d'anar escoltant d'amagat les converses dels que m'envolten, ara aquí, ara allà, per tenir un petit tast de les diferents idiosincràsies que s'hi barregen de manera que en puc aprendre alguna cosa...

En un bar de la ruta intergalàctica...

No hay deliberación que cien años dure...

ni estatuto que lo resista.

Deliberadament i amb nocturnitat el TC (Tribunal Carpetovetònic) ha fallat en contra de l'estatut i, per allò de mirar de deixar tothom content (sobretot els interessos individuals d'alguns dels seus membres i dels polítics que els han col·locat allà), ha retallat una mica aquí, una mica allà un estatut referendat prèviament per (crec recordar que) 3 cambres legislatives i un referèndum.

La sentència (diuen) ens ofereix perles tant notables com que nacional de vegades ve de nacionalitat. Suposo que de vegades constitucional deu derivar d'inconstitucional, més que de cap altre banda. A més, quan faci servir la meva llengua (i en els supòsits que contempla el corresponent fonament jurídic) tindré el privilegi que un jutge pugui decidir si el meu ús de la meva llengua és normal o preferent (és a dir, constitucional o inconstitucional).

Per si algú en dubtava, queda confirmat que (almenys) a voltes la magistratura es refugia en l'ambigüitat del llenguatge per fer permeable la frontera entre sentències contradictòries per abandonar la seguretat jurídica en favor de la discrecionalitat judicial.

En definitiva, aquests deu energumens s'han decidit finalment i, després de donar-hi moltes voltes, a insultar-me i a escopir-me a la cara. Aquesta sentència és un ultratge, pel seu atac a la meva dignitat i a la meva identitat. I si és veritat que no hi cabem, ja se la poden confitar la seva Espanya tan indissoluble com infumable.

La meva primera mesura, en vista de la resolució del TC és declarar com a persona non grata en el meu blog els deu individus que han perpetrat aquesta decisió. Apa!

Juguem (iii)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.

Els altres el van mirar perplexos mentre s'allunyava entre els arbres, però ningú no es va atrevir a dir-li res. Ell els feia quasi tanta por com els perills que haurien d'afrontar. Era diferent i mai no se n'estava de recordar-els-ho.
Detestava la pluja, però es va contenir. No podia malgastar les seves forces amb una nimietat com el temps atmosfèric i menys si es disposava a afrontar el Nihauat tot sol, com només Ell havia fet des del principi dels temps. Quan tot s'hagués acabat podria canviar el blanc de la túnica dels acòlits pel porpra dels iniciats. Si sobrevivia, és clar.
Aviat va parar de ploure i un sol matiner, encara massa feble per a escalfar-lo, va començar a insinuar-se entre els núvols. Amb un gest expert de la mà dreta va fer que la seva túnica s'eixugués, l'escalfor sobtada el va reconfortar momentàniament. Observava el bosc al seu voltant i tots els animals que l'habitaven. El camí era llarg. El primer que li calia era procurar-se una muntura adequada. Va triar un dels grans fèlids i el va subjugar amb la seva màgia.

Toibi, o el beure fa perdre el veure

Toibi. Què deu voler dir? Ok, em desperto a altes hores de la matinada després d'una nit de gresca que probablement va acabar massa d'hora per la quantitat d'alcohol que encara tinc en sang, m'arrossego fins al lavabo i en mirar-me al mirall em trobo que al meu front, escrit amb retolador permanent, hi posa toibi. He de confessar que el meu humor no és l'òptim per a resoldre misteris: el mal de cap em tenalla el cervell, tinc calfreds i la boca pastosa. Concentrem-nos. La set m'ha tret del llit, m'estic deshidratant. Fantàstic, més misteris en permanent. Els dos gots de cortesia de l'habitació de l'hotel també tenen una inscripció misteriosa feta amb retolador permanent. Un té una I i l'altre una D. No són les nostres inicials ni res que se li assembli. Dubto uns segons entre D o I, I o D. Concentrem-nos. La set. Bé, la D està bé. Toibi. Dubto uns segons entre llençar el dit d'aigua que conté aigüera avall o beure-me'l i opto per això darrer. Toibi. L'omplo fins dalt tres cops i el buido fins que em sento sadoll. L'aigua lisboeta té prou bon gust. M'arrossego altre cop fins al llit no sense abans entrebancar-me amb la maleta de l'Alèxia. Toibi. En tornar no l'ha pogut obrir per que ha oblidat la clau dins del seu moneder, que ha deixat a la bossa de no sé qui. Recordo vagament que ha dit alguna cosa sobre el seu necesser. Toibi. No era al lavabo, és dins la maleta tancada. Toibi. Merda, crec que això explica el misteri dels gots. Val més que hagi portat les ulleres. Pel que fa a l'altre misteri, ara ho entenc: al meu front hi posa idiot.

Cursa de Muntanya de Rubí i Cursa de Bombers

Bé, aquest matí he corregut la Cursa de Muntanya de Rubí i hi he fet prou bon paper: com l'any passat he fet uns 54 minuts i escaig. En la Cursa dels Bombers de la setmana passada vaig repetir exactament el temps de l'any passat així que no em puc pas queixar.

Natura morta amb conversa, retall de premsa i reflexions de crític d'art

-Per sobre de tot cal evitar l'escàndol!
-Res d'escàndol. Ell ja havia sortit del museu i després va desaparèixer.
-Però és impossible sortir de la cambra cuirassada si no s'obre des de fora, i hi ha les gravacions: ara hi és, ara ja no!
-Sí, sí, és clar. Mira, jo parlo amb la policia, els diem que va sortir del museu a les deu menys cinc i avall.
-Però si ens demanen les gravacions...
-Doncs els donem les d'ahir.
-I els guardes?
-Sí, això pot resultar més complicat. Com més gent hi emboliquem pitjor. És arriscat.
-Acabarem tots a la presó...
-T'has de calmar! Aquesta actitud només ens pot portar problemes. Mira, jo m'ocupo de tot. Siguem racionals: és impossible desaparèixer d'una cambra cuirassada tancada sense deixar rastre. Tret que hi hagi algun forat de seguretat. La suposició més lògica és que va trobar alguna manera de saltar-se les mesures de seguretat. Podem dir que hi ha hagut un problema de seguretat i que, precisament per qüestions de seguretat, ens convé certa discreció sobre aquesta part de l'assumpte. Això és tot.
-Però la cinta...
-S'ha de destruir. Com molt bé has dit, cal evitar l'escàndol. Les circumstàncies poc clares d'aquest assumpte han de romandre ignorades de tothom.
-Però potser la cinta ha esta manipulada i això ho podria detectar la policia!
-Sí, això té sentit. Però i si la policia no hi troba res? Ens hi volem arriscar? Poden haver-hi maneres de manipular una cinta sense que es noti.
-Vols dir?
-Mira, direm que per un error humà no hi havia cinta en la gravadora. Tan simple com això. I farem una auditoria de seguretat. Aquí n'ha passat alguna. No fem res il·legal, no?
-Ocultació de proves, obstrucció de la justícia,...
-No vull ni sentir-ne a parlar. Farem això. D'acord?
-Mhhh, pse, suposo que tens raó. No pot haver anat d'una altra manera.

Viena El passat dijous va desaparèixer M.K., reconegut expert mundial en pintura de principis del segle XX. L'home va desaparèixer cap al tard després de sortir del museu Albertina, on estava treballant. L'hotel on s'allotjava es troba a pocs metres del museu i fonts policials han declarat que de moment no es descarta cap hipòtesi.

Resulta terriblement inquietant, però alhora és fascinant. És com si veiés el món a través d'un calidoscopi. O, més exactament, és com si veiés el món a través de pintures. El temps té una dimensió completament diferent des d'aquí dins. Quan deu fer que sóc aquí dins, una setmana, un més, un any, un segle? Veig les imatges que es van formant al meu davant progressivament, de vegades amb traços frenètics, de vegades amb traços més temperats, delicadament. Sempre genials. Un rostre que se m'acosta i em contempla esdevé un nou quadre només per als meus ulls. Alguns són fugissers, només s'insinuen com una ombra i de seguida es difuminen i desapareixen. D'altres perduren llargament com la noia del racó esquerre. No sé com he anat a parar aquí ni sé com en sortiré si és que mai n'arribo a sortir. Suposo que això no deixa de ser una gàbia, tot i que no em puc imaginar una presó més agradable on pogués estar tancat. Potser m'he mort i ara sóc al cel? O bé, potser és aquest el secret d'algun dels grans genis? Atrapar l'ànima d'un observador incaut en un quadre per elevar-los a la categoria d'obra mestra? És això el que dóna a alguns quadres la seva qualitat excepcional?
[+/-] Seguir llegint...

Si les setmanes tinguessin 8 dies...

quin nom li posaries al 8è?
a) Digròs
b) Dimai
c) 18
Aquests dies s'ha fet a Barcelona una consulta popular amb la pregunta anterior. De moment no sembla que l'ajuntament tingui previst assumir les competències en la matèria, en realitat s'ha estat provant el sistema de vot electrònic per a la consulta sobre la Diagonal amb aquesta pregunta. La opció guanyadora ha estat la c) amb un 40% dels vots. Ara bé, la meva pregunta és ¿Gerard, tu com ho escriuries? (no és una pregunta amb trampa, ni amb mala llet; només és tracta de que puguis triar un nom amb una ortografia amb la que et sentis còmode i si la setmana s'acaba allargant, potser... :-).

La peculiar topologia de la carretera de Montcada

El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.

Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.

Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.

Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.

Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.

[+/-] Seguir llegint...

HERDE

Arxiu 204 502 814
Data 312 115 643
Origen 150 217 909
Nota sobre la traducció
A l'hora de fer la traducció d'un text sovint sorgeix el dubte de si s'ha de traduir només el seu significat o cal també mantenir (almenys en part) l'estructura d'aquest. Això resulta especialment important quan ens trobem en casos com el que ens ocupa, on l'estructura de la transmissió original que, degut a l'absència de pronoms i a la nul·la (o quasi) presència del recurs de l'el·lipsi, fa que la seva traducció literal, tot i que sintàcticament correcta, resulti difícilment intel·ligible per a un lector no acostumat. En el cas de la transcripció que ens ocupa, hem optat per una doble traducció, de manera que incloem una traducció adaptada, més apta per a la seva comprensió i una de literal que hauria de permetre obtenir una informació més fidedigna sobre la idiosincràsia i la naturalesa dels éssers amb qui tractem.
Transcripció literal
Transcripció adaptada

To whom it may concern

The Right to Read