El cap de setmana passat (després de fer de màster en una partida del Senyor dels Anells) vaig acompanyar l'aler ego de Koibur (el nan bell) a la seva localitat natal de Montcada. Per als que no us hagueu aventurat mai per Montcada en cotxe us puc dir que és tota una experiència que et fa sentir com aquells exploradors d'antany que creuaven terres ignotes només guiats per les històries de terres llunyanes explicades (i estrafetes) des de temps immemorials.
Acompanyat per un guia local l'entrada no presenta grans problemes, però convé memoritzar el camí per a poder desfer-lo: Venint de Cerdanyola trobem un cartell "FC Barcelona Saragossa" que em sobta per què hem jugat (i empatat) contra l'Almeria. També veiem un local amb un cartell amb lletres blanques verticals sobre fons taronja que ens indica que es tracta d'una residència. La carretera descriu una ampla corba a l'esquerra i travessem el coll de Montcada. Viaductes i més viaductes d'autopistes que planen a prop però lluny del nostre abast. Arribem a una carretera ampla que, malgrat els semàfors, no podem creuar si no és incorporant-nos-hi i fent un canvi de sentit en una illeta propera. Després girem a la dreta abans del semàfor i ja som dins. Seguixo una estona per la carretera sinuosa i deixo l'alter ego de Koibur sense abandonar la carretera. Ja vaig tenir una mala experiència en endinsar-me una vegada pels carrers envitricollats d'aquest municipi, reminiscència de la cultura minoica a aquesta banda de la Mediterrània.
Tornant aconsegueixo arribar a la carretera ampla sense massa problemes, però una mala decisió en l'últim moment m'obliga a parar-me en el semàfor en una direcció que no és la que em convé. El temps s'escola lentament en els semàfors que creuen carreteres amples, tot i que l'escàs trànsit d'aquestes hores de la nit no justifica l'espera. Quan el llum verd em va deixa faig la volta. Potser per un excés de prudència això em torna a portar al punt on havia deixat l'alter ego de Koibur. Terra de pertinaç retorn és Montcada.
Torno cap a la carretera ampla i aquest cop agafo la direcció correcta, i mentre espero el permís del semàfor per creuar-la tinc una sensació de déjà vu. Desfaig el camí per la carretera que abans descrivia una àmplia corba a l'esquerra. Però abans de creuar el coll de Montacada, un moviment dubitatiu del volant m'expulsa de la carretera i em desvia cap a un polígon. Els pèls del clatell se m'ericen en veure que el carrer serpentejant del meu davant descriu un corba que, aparentment, em permetrà fer la volta de seguida. Em dic que no és més que un miratge. Un canvi de sentit il·legal i el retorn immediat a la carretera és el més prudent. Desfaig el camí. Trobo el cartell taronja i el de la via del tren. Però llavors torno a veure la corba per obres que hi ha just abans de la carretera ampla. Pot ser que m'hagi incorporat en direcció contrària quan he sortit breument de la carretera? Sense creuar-la no. Em sembla! Però abans d'arribar a la carretera ampla la sort em somriu: una indicació, que abans no he vist, d'incorporació a l'autopista amb l'opció de prendre direcció a Sabadell. Conduint per l'escalèxtric faig més voltes que en una atracció de fira fins que m'incorporo a l'autopista en la direcció correcta. Salvat.
Bé, d'acord, tot i que Montcada és terra d'atzucacs i carrers corbs la hipòtesi de la no orientabilitat de la carretera que hi porta no té cap sentit. Segurament hi ha dues corbes similars per obres. O bé la memòria i la nit em van jugat una mala passada. Però tot plegat m'ha fet venir a la memòria els Llocs Tous de The Sandman. Aquells llocs són a la frontera entre la Terra dels Somnis i la Realitat i totes dues s'hi entrecreuen. Diuen que són llocs on el temps s'hi corba i només el podem mesurar amb rellotges dalinians i que els pobres incauts que s'hi aventuren s'hi poden perdre per sempre. Amb el temps, però, han anat desapareixent. Segurament per culpa dels exploradors que han anat modelant el món sota patrons massa rígids: no hi ha lloc per als Llocs Tous en un món rígid. No obstant en queden alguns: unes quantes hectàres al centre d'Austràlia, algun punt d'un desert assiàtic, un pas fronterer entre Eslovàquia i Àustria, una muntanya ocasional a Arizona... Si un dia us voleu apartar de tot us hi podeu aventurar. Però aneu amb compte: de vegades pot ser una maledicció obtenir allò que volem.
[+/-] Seguir llegint...
