diumenge, 25 de juliol del 2010

Fahrenheit 451

Cortesia de'n Gerard m'he estat llegint la versió en novel·la gràfica de Fahrenheit 451, ara que deu fer cosa de mitja vida que m'havia llegit la versió en novel·la. Naturalment m'ha agradat molt perquè al cap i a la fi és la mateixa història i és una molt bona història.

La pregunta és obligada, quin llibre memoritzaries i protegiries per mantenir a fora del perill de censors i bombers? Per quins motius mereix ser salvat i transmès a les futures generacions?
Sempre he odiat aquest tipus de preguntes on se'ns demana de prioritzar entre coses absolutament incomparables i en que tots els criteris em semblen injustos amb tot el que queda fora. Però és clar, quan se sent la fortor del querosè que ruixa la muntanya de llibres i només resten uns segons per veure reduït a cendres el llegat cultural dels nostres ancestres cal actuar amb promptitud i cal decidir-se.

Sense pretendre ser ni selectiu ni exhaustiu esmentaré tres llibres de tres autors que, per la seva influència en la meva persona, em sentiria obligat a salvar de la barbàrie:

Bé, en el meu cas suposo que hauria de salvar de la foguera L'home revoltat d'Albert Camus. Llegit en aquella època a cavall de l'institut i la universitat, quan la reflexió filosòfica era un dels meus passatemps. Llavors va exercir una forta influència en el meu pensament i escrits. Pensament, tot sigui dit de passada, que després ha dormitat llargament aletargat sota la complexitat de les matemàtiques (de moment encara no li canto les exèquies). Potser és la nostàlgia de recuperar l'hàbit de pensar en qüestions de caire humanista el que fa que vulgui salvar-lo. També per que em va obrir la porta a d'altres grans obres, com Els Germans Karamàzov o la resta de llibres de Camus que m'he llegit.

També em caldria salvar de la foguera Manuel de Pedrolo. Pedrolo va ser, en vida, molt maltractat per la censura ja que escrivia el que volia escriure tot i que sabia que no ho podria publicar. Així que em sentiria moralment obligat a vetllar per que, després de mort, no fos silenciat del tot. Però quin llibre? Tot el que n'he llegit m'ha agradat, tot i que deu ser poc més d'una desena de llibres del centenar llarg que va escriure. Hi ha un llibre, Acte de violència, en que ens parla d'una revolta pacífica en contra d'una tirania, i que podria merèixer aquest tribut. En el fons, com el propi Pedrolo, també jo sóc un aspirant a utopies. Hi ha una cosa curiosa sobre aquest llibre: Porta el títol d'un altre llibre. El llibre que es titulava Acte de violència era una novel·la negra (es va acabar publicant l'any 1997 sota el títol Doble o res), des del meu punt de vista força inofensiva, que va ser prohibida per la censura; en canvi, la novel·la que es va publicar com Acte de violència originalment s'havia dit Esberlem els murs de vidre i després Estat d’excepció, però el títol va anar canviant al llarg del prolongat procés de publicació.

El tercer llibre que em caldria salvar és d'Antoine de Saint-Exupéry. Recordo els articles en que parla de la guerra civil, quan va treballar de corresponsal aquí. Sempre m'ha impressionat fortament la seva prosa, la força de les imatges que fa servir, les seves experiències com a pioner de l'aviació, la seva sensibilitat... De gran voldria escriure com ell. Té alguna cosa que em fa emocionar, em fa commoure. Potser és per que vaig créixer amb El Petit Príncep, per això em caldria salvar-lo. D'altra banda no em seria pas difícil de memoritzar: ja me'n sé un bon tros.

Se'm pregunta per un llibre, en dic tres i sento una enorme angoixa per tot el que queda reduït a cendres. El Siddharta, sense anar més lluny, que ve a ser un leitmotiv de la meva vida. O Dostoievski, que ja he esmentat de passada, i els clàssics grecs... I algú em podria dir que algun dels llibres que salvo de la crema posat al costat d'algun dels que deixo caure en l'oblit seria com posar un sàtir al costat d'Hiperió. Però bé, tampoc és una tasca que esperi fer tot sol. Algú m'ajuda?

dilluns, 12 de juliol del 2010

La carretera de Santa Maria de ****

(Nota: Vaig escriure aquest conte fa alguns anys, després de passar unes vacances entre Mallorca i Menorca. Naturalment està basat en una anècdota d'aquelles vacances. Per desgràcia no he aconseguit trobar-ne el manuscrit; potser, tot i pensar-hi, al final no el vaig arribar a escriure? Encara no he perdut l'esperança de retrobar l'original. Fa cosa d'un any el vaig reescriure, però ha perdut alguns detalls que crec que el feien millor. Per exemple he oblidat el nom del poble, que ara ometo, potser algun dia el retrobi i pugui comparar les dues versions).

Tres amics eren de vacances a Mallorca. Tornaven cap a l'hotel no excessivament tard, cap a quarts d'una de la nit, i en cert moment es van adonar que seguien una direcció equivocada. Després de fer un cop d'ull al mapa que duien van veure que la carretera de Santa Maria de **** els permetria tornar a enllaçar amb la nacional que els convenia. Es tractava d'una carretereta de només 10 kilòmetres.

Kilòmetre 1 Es tractava d'una d'aquelles carreteres estretes, sense la línia per separar els dos sentits de la marxa i envoltada per murs de pedra de mitja alçada d'aquells que delimiten els camps adjacents. Dos cotxes en sentits oposats haurien tingut problemes a l'hora de creuar-se.

Kilòmetre 2 La carretera, estreta i revirada, feia les delícies del conductor. Tot i que tampoc es podia dir que conduís a una velocitat elevada, precisament.

Kilòmetre 3 Els fars del cotxe enfoquen fugaçment una senyal absurda: un límit a 80. Fins llavors, en les rectes més llargues tot just havia pogut sobrepassar els 60.

Kilòmetre 4 Mira! Un conill! Comentari amb el copilot. Per què el conill ha creuat la carretera? No ho sé. Potser per anar a l'altre costat?

Kilòmetre 5 Doble corba perillosa esquerra-dreta que el conductor no s'atreveix a passar a més de 20. Realment la visibilitat és mínima degut a les fortes corbes.

Kilòmetre 6 Copilot i conductor critiquen el seu silenciós company del seient del darrere: sens dubte s'ha adormit.

Kilòmetre 7 Senyal de perill dels que indiquen que la calçada es fa estreta. Més encara?

Kilòmetre 8 La lluna, a un dia de fer el ple, es digna a fer acte de presència entre les boires.

Kilòmetre 9 Una paella impressionant. Costa de creure que aquesta carretera ens porti a algun lloc que no sigui el punt de partida, oi? Comenta el conductor.

Kilòmetre 10 La carretera s'acaba i arriben a la nacional.

A partir d'aquí enfilen el camí cap a l'hotel sense novetat. En arribar a l'hotel, conductor i copilot s'adonen que el seu company ha desaparegut. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber mai més res.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Crònica de la manifestació

Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".