Setmana Cultural

La meva setmana cultural particular va començar el dijous (24 de novembre) amb un concert de Pat Metheny. Em va agradar molt, la veritat és que l'únic guitarrista de jazz que coneixia és el Django Reinhardt així que ha estat una bona adquisició: Sempre va bé ampliar el cens d'intèrprets vius homologats. Per cert, a la llista de coses que tenim per agrair a en Pat Metheny, sembla que hi hem d'afegir l'haver reorientat la carrera d'un conegut productor televisiu.

Canvi total de registre el divendres amb Le Grand Macabre de Ligeti al Liceu. Què dir? L'Anna Puche esplèndida fent de Clitòria (ok, jo no tinc criteri però ho feia molt bé), el muntatge de la Fura molt espectacular. Ara, l'opera és tirant a rara (per dir-ho d'alguna manera). Fins i tot vam tenir una deserció a la mitja part (tenint en compte que va desertar de llegir-se The Sandaman tampoc em sorprèn). Una cosa d'agrair fou que almenys era cantada en anglès, no sol passar que pugui entendre el que canten.

Tercer canvi de registre el dissabte amb Cop de Rock, com ja ha comentat en Gerard "montatge (sic) per a 30nyers nostàlgics". Suposo que caic en aquesta categoria per què em va agradar.

Vaig reposar un parell de dies i el dimarts vam rematar la feina amb el segon Albee de la temporada Qui té por de Virginia Woolf? L'obra em va agradar més que l'altra: Un fràgil equilibri (no n'he fet ressenya d'aquest últim: tot i que no estava malament, em va semblar que l'obra quedava una mica coixa. No és per ser morbós ni res d'això, però com pot ser que tinguem un equilibri fràgil sense que acabi en una majúscula trencadissa? A part d'això els actors esplèndids i faig meves les paraules de'n Gerard). A veure, l'Emma Vilarasau i el Pere Arquillué feien saltar espurnes fins a dalt de l'amfiteatre i l'obra està clar que té molt més ganxo. És un cas d'aquells en que tens una obra bona i un repartiment excel·lent i el resultat és apoteòsic.

I el setè dia vaig descansar mirant Star Trek Deep Space 9.

Parole, Parole, Parole

No és el mateix que t'expliquin una pena que veure-la, ni tant sols si ho fa un mestre de la paraula com és William Shakespeare.

Així, agafem un poema de Shakespeare que ens explica una pena, un horror corprenedor i el posem en les expertes mans de Núria Espert (absolutament indescriptible). Calen pocs elements més: un tàlem (com un patíbul, omnipresent al centre de l'escenari), el so, la il·luminació, un parell de capes... tot plegat per acompanyar. I llavors veus una pena, un horror que t'esqueixa el cor. Essencialment això és "La Violación de Lucrecia", una primícia de Shakespeare per als teatres del segle XXI.

El públic s'hi deixa els palmells. Teló.

Sitges' Chronicle

Ahir em vaig arribar fins al Festival de Cinema Fantàstic. Vaig començar d'hora (8:30) i a l'Auditori amb The Yellow Sea, la història d'un emigrant nord-coreà que malviu a la Xina fent de taxista. Fa uns mesos va endeutar-se amb un mafiós de poca volada per poder enviar la seva dona a treballar a Corea del Sud. Fa temps que no n'ha rebut cap noticia, ni un Yuan tampoc. Li ofereixen un pacte: el deute quedarà saldat si se'n va a Seul i mata un home allà. La cosa s'embolica i ell acaba perseguit per la poli i les màfies xinesa i coreana. No sé si mai havíeu vist Humor amarillo (jo no), la idea que en tinc (pel que m'havien explicat) m'ho recordava bastant. Si obviem el fet que aquests anaven a cops de destral.

Donut i cafè (black as midnight in a moonless night) i vaig passar a Hara Kiri: the Death of a Samurai. En que un Samurai descastat es presenta a la casa d'un gran senyor i demana permís per cometre-hi suïcidi ritual. És una manera de recuperar el seu honor perdut. Però és rebut amb escepticisme degut a la plaga de suïcidis-bluf que han tingut darrerament. A més, els guerrers s'han estovat durant els temps de pau i l'honor ja no és el que era.

Bellflower és la típica història noi coneix a noia en un concurs de menjar grills vius (ella guanya per golejada). L'endemà tornen a quedar i decideixen anar a dinar a Texas (total, només han de travessar un parell d'estats). Per cert, el noi i el seu amic (fanàtics de Mad Max) estan fent un llançaflames per quan arribi l'apocalipsi. Però la relació s'acaba enverinant i l'apocalipsi ja tarda. Així tenim: una mica de comèdia romàntica, una mica de road movie i una mica de Mad Max tot en un metratge contingut.

Una pausa per dinar (em vaig saltar Trabalhar cansa, que ja se sap). Aquí vaig tenir un moment Sheldon, quan em pensava que m'ennuegava amb un tros de pernil i no hi havia ningú per fer-me la maniobra de Heimlich. Afortunadament, la sang no va arribar al riu. Ni el pernil a la tràquea.

Vaig fer una mica més de temps fins a The Moth Diaries. Sens dubte la millor de les quatre pelis i amb diferència. Rebecca és una adolescent que estudia en un internat. La seva mare va creure que seria el millor per a ella des que el seu pare es va suïcidar fa un parell d'anys. Odia el lloc, però és un preu petit per poder estar amb les seves amigues. Sobretot la Lucy, la seva amiga de l'ànima i el seu puntal per mantenir la salut mental. Però aquest any tot ha canviat. Hi ha una noia nova, l'Ernessa (pàlida com un glop de llet), que les està separant i ella està boja de gelosia. A més, passen algunes coses rares. Accidents amb resultats tràgics, la Lucy emmalalteix (no menja mai)... i l'Ernessa sempre és al mig de tot plegat. Un conte gòtic.

Bodas de Sangre

No n'he fet ressenya. De vegades les paraules surten fluidament, de vegades les idees s'assequen. He de dir, però, que em va impressionar gratament.

La importància de ser Frank

L'obra és una comèdia fresca i divertida, els actors excel·lents i l'espai immillorable (com a la Biblioteca: amb l'escenari al mig i grades a tot voltant, molt proper) però, per què està tant buit? La gent només va al teatre quan hi ha actors mediàtics? És per la crisi? Un pessimista diria que està mig buit, un optimista que està mig ple i un racionalista que les grades són massa grans; però 200 persones tampoc sembla un aforament desmesurat!

Bé, si us animeu us podeu acostar al Teatre Gaudí, teniu temps fins al 2 d'octubre. Totalment aconsellable (tot i que ja ho sabeu, jo no tinc criteri). I pels que tenen problemes de planificació temporal sembla que no cal agafar les entrades amb gaire antelació.

En Gerard no pot riure al teatre

M'ho va confessar l'altre dia en sortir de la Biblioteca. Pot ser el fet que en Manelic li etzibés un "De què rius?" a quatre tres dits de la cara hi tingui alguna cosa a veure. En canvi, la resta del públic no va tenir cap problema en fer-ho en veure com s'encongia a la cadira mentre posava aquella cara seva de "nen enxampat amb la mà dins del pot de galetes".

Parlem de Terra Baixa Reload i, val a dir que, seure a primera fila d'un espectacle de la Fura és tota una experiència (suposo que si seus més endarrere també, però segur que no tant intensa). En definitiva ens van esquitxar (al Gerard més, pels capellans), socarrimar i vam assistir a la boda i tot (a la cerimònia, el convit no). La interacció entre els actors de carn i ossos i els virtuals resultava molt aconseguida. Per exemple, recordo l'hereu Sebastià (Francesc Orella) en un primer pla, amb la cara ocupant tot el pany de paret del fons de l'escenari parlant amb una empetitida Marta (Marina Gatell) totalment a la seva mercè (i això que ni tant sols era amb ella!). Les imatges projectades són de la pel·lícula que, per cert, podreu veure aquest proper 11 de setembre per tv3. Tot i que, suposo que per omplir els buits deixats al extirpar-ne la part escènica només hi haurà més pel·lícula.

Un tramvia anomenat Desig

Els romans creien que el fat es trobava en mans de les Parques. Aquestes eren tres germanes: Nona, que filava el fil de la vida en el moment del naixement, Decima que el filava al llarg de la vida i Morta que el tallava. Els grecs les anomenaven: Cloto, Làquesis i Àtropos. Aquesta, però, potser sigui una imatge una mica massa limitada. Existeix una altra mitologia, d'origen anglosaxó, potser amb menys pedigrí que la romana però no per això menys interessant segons la qual el destí dels éssers humans recau en les mans dels Eterns. Aquests són set germans: Destiny, Death, Dream, (el pròdig, que no anomenaré), Desire, Despair & Delirium. Els grecs els anomenaven: Potmos, Teleute, Oneiros, (el pròdig, que tampoc ara anomenaré), Epithumia, Aponoia i Mania. Segons aquesta tradició els humans som com putxinel·lis en mans d'aquests éssers capriciosos, tot i que sobre aquest punt hi ha certes discrepàncies.

Blanche DuBois agafa un tramvia anomenat Desig per passar a un que es diu Cementiri i després sis parades fins als Camps Elisis on viuen la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley. Tant el lloc com el marit no són, ni de bon tros, com Stella els havia descrit a les seves cartes. Però Blanche no té on caure morta i s'instal·la amb ells. Blanche viu la seva vida esmicolada a cavall entre el desig i la desesperació. Abocada a un Destí funest persegueix un somni del que fou i que ja no tornarà. I quan finalment copsa un raig de llum al final del túnel es tracta d'un tren exprés que retorna del seu passat a tota velocitat i l'aboca als braços del deliri.

Ok, no és una ressenya: he escrit el que m'ha donat la gana però d'alguna manera recargolada això és el que passa a l'obra.

He tingut un somni que el talent de cap home no fóra capaç d'expressar en paraules

Aquesta tarda, un atzar m'ha portat al parc de l'estació del nord. Cal dir que queda força lluny dels llocs per on em solc moure; potser només buscava una mica de fresca per llegir amb calma. Sigui com sigui, m'he assegut en una mena de banc en espiral que he trobat entre els arbres. De fons sentia la remor d'uns nois que jugaven a pilota i aviat m'he quedat abstret en la lectura de El temps no espera de Zygmunt Bauman que, tot i que explica coses interessants, té una prosa més aviat densa.

Suposo que m'he endormiscat, per què quan he aixecat el cap, aquests nois s'havien transmutat en fades i follets i he estat testimoni d'uns fets que si els expliqués seria tractat del més mentider de tot el Món (i part de l'estranger). Us ho explico tot seguit: Demetri estima Hèrmia, però Hèrmia estima Lisandre, aquest estima Helena que al seu torn estima Demetri... Bé, potser no anava ben bé així. El que us puc assegurar és que Titània, la reina de les fades, estima un ase que en realitat no és un ase és un actor amb unes fulles d'atzavara i que si seieu a primera fila podeu compartir banc amb els Ducs d'Atenes. Si en voleu treure l'entrellat teniu temps fins al 31 de Juliol (tret del dimecres). Les 19:00 és una bona hora per aquest Somni d'una nit d'estiu. Per la meva part he caigut víctima dels encisos de Puck, així que no fóra estrany que repetís.

L'obra és a càrrec de la companyia Parking Shakespeare de la que ja havia parlat fa un parell d'anys (Gerard, aquest cop et vetaré els comentaris) i només us diré que considero un tràgic error haver-me perdut el muntatge que van fer l'any passat de la Comèdia dels errors.

He estat passejant pel Raval,...

...cada cop es veu més misèria pels carrers: aquí un home remena dins d'un contenidor; allà un altre dormita sota un portal; en una plaça un grup d'homes amb pinta desarreglada xerren i beuen calimotxo. També he vist una parella peculiar: un indigent cec, de parla instruïda i llengua esmolada, i el seu company i pigall que li dóna la rèplica quan convé.

Els segueixo fins a un bar. El cec ha empenyorat alguna cosa i té diners per a pagar unes copes. Així que beuen i parlen. Max, el cec, ¡Cráneo privilegiado! és un poeta que agonitza en la misèria. ¡El primer poeta de España! ens diu Don Latino, el seu company d'embriaguesa. Però el talent no es valora en aquest país: aquí només es valoren les coses dolentes com la corrupció i l'avarícia es queixa amargament. I, sense compassió ni concessió de cap mena, passa pel sedàs les misèries del món en que vivim. Les nostres misèries en definitiva. Però tota la tragèdia humana ens la mostra deformada, com si la veiéssim a través d'un mirall còncau; això és l'esperpent: una deformació grotesca de la realitat. Si els voleu veure, sota una llum bohèmia, acosteu-vos a la Biblioteca de Catalunya.

¡Admirable!

Müsli

És un pis molt acollidor, d'aquells amb la dutxa a la cuina, com manen els cànons locals. A més, és just al costat de l'ambaixada americana cosa que fa que sigui una de les zones més segures de tota la ciutat. A l'altra banda hi ha les escales d'Strudlhofstiege que són de molta anomenada.

Sempre m'hi havia trobat bé, però a partir de cert moment vaig començar a notar alguna cosa estranya. Va començar molt discretament. Coses petites, d'aquelles en que quasi no ens hi fixem. Posem que sóc a l'habitació-sala d'estar i se sent un soroll a la cuina-menjador. Quan hi vaig em trobo alguna cosa tombada. D'acord, probablement estava en un equilibri inestable.

Més estrany fou quan va començar a desaparèixer menjar. Bé, dir que desapareix menjar potser sigui una mica exagerat. Només que, de vegades, em queda la impressió que aquells dolços polonesos baixen més de pressa del que pot ser atribuïble a la meva golafreria. Potser n'havia picat algun altre i me n'havia oblidat? Tampoc seria estrany, no els compto pas. Un dia els dolços polonesos, un altre les galetes Manner... I vaig començar a tenir aquella sensació, com si algú m'estigués observant. Uns ulls clavats a la nuca al donar-li l'esquena, sempre que trastejo per la cuina.

Naturalment mai no hauria pensat en l'alpiste. Ja sabeu, aquells cereals que prenen els suïssos per esmorzar. Tot ve d'un comentari que va fer en Miquel quan va venir-me a veure. Al cap i a la fi, l'alpiste era per a ell, i ell hi entén més d'aquestes coses. Fou el típic comentari absurd que sol fer, amb aquella rialleta sorneguera als llavis. És clar que jo llavors m'ho vaig prendre com una broma. Va dir alguna cosa sobre que si deixava caducar l'alpiste podia cobrar vida. Bé, de fet encara no ha caducat i marxaré de Viena abans de que caduqui (caduca el proper setembre). Però sempre és allà, a la cuina-menjador. Atent a tots els meus moviments.

Només em pregunto si quan marxi em voldrà comprar els mobles. Potser no necessiti el llit o l'armari de dos cossos. Però almenys la prestatgeria de la cuina-menjador li pot fer servei, no?
[+/-] Seguir llegint...