M'acabo de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Feia temps me n'havia llegit Pandora al Congo i em va agradar molt, així que feia temps que me'n volia llegir alguna altra cosa. La història està molt bé, suposo que ho podríem definir com una història de terror. Dos homes sols en una illa units per l'instint de supervivència (i separats per altres coses), enfrontats a un exèrcit de monstres en una lluita que els embruteix i els aboca a la follia. Però hi ha més cosa sota la superfície, ja que té un rerefons filosòfic (o antropològic si ho voleu, l'autor és antropòleg). Vull dir que, al cap i a la fi, el llibre ens parla d'un home en lluita amb uns monstres (exteriors i interiors, bestials i humans), en un viatge cap a una illa interior, fora de la societat, fora de la civilització. Crec que aquesta és una de les virtuts dels gèneres tipus fantasia o ciència ficció (i una característica de la bona literatura d'aquests gèneres, sovint considerats menors): et permet crear un escenari irreal, molt lliure, extrem on situar els teus protagonistes. Però al cap i a la fi, estàs parlant d'éssers humans, de les seves grandeses i les seves misèries. De cap a on els condueix la barreja de l'implacable fat i de les seves pròpies decisions.
Per mi val la pena. A més l'estil enganxa, me l'he llegit d'una tirada.
dimecres, 24 de juny del 2009
dimarts, 23 de juny del 2009
El Vuit
L'últim que m'he acabat de llegir és El Vuit de Katherine Neville. He de dir que m'ha agradat força, una lectura lleugera, però d'aquestes que enganxen. La trama està força bé. Dues històries creuades, una ambientada a la revolució francesa i l'altra a l'època de la primera crisi del petroli, ambdues lligades a un misteriós joc d'escacs... En cert moment em va semblar que això de la fórmula i els escacs patinava una mica, però al final em va semblar tot prou ben resolt. Suposo que ja se l'ha llegit tothom que hi pogués estar interessat, així que no m'hi estendré més.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
Per cert, curiosament és el segon llibre consecutiu on hi apareix un personatge anomenat Napoleó.
P.S: Gerard, fixa't que és El Vuit, no El Buit, que seria un títol més adequat per a una obra de caire existencialista.
dissabte, 20 de juny del 2009
Bratislava
Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
dimecres, 10 de juny del 2009
Us agraden els miracles?
L'altre dia venia de comprar a l'hiper tot carregat (amb bosses reutiltzables :) i des d'un tros lluny una noia amb accent estranger em diu:
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
-Has probado esto?
Era una mena de paral·lelepípede rectangular allargat que podria ser una caixeta de cartró o una ampolleta de disseny estrafolari. Li dic que no, em demana la mà i comença a fregar-me una ungla amb el paral·lelepípede rectangular allargat i a vendre'm la moto:
-Bla, bla, bla... en tres passos... primer paso: bla, bla, bla... polvo de diamante... bla, bla, bla... elimina impurezas... segundo paso: bla, bla, bla... algodón... bla, bla, bla... estimula la circulación... tercer paso: ¿Te gustan los milagros?
Per no comprometre'm gaire contesto amb un "depende" (no fos cas que sigui d'una secta de manicurs) .
-Milagros buenos -aclareix ella, cosa que em tranquil·litza fins a cert punt-. Y ¡¡¡¡Tachan!!!!
El cas és que si voleu passar un parell de setmanes amb una ungla polida i refulgent i la resta no, no dubteu a acostar-vos al centre comercial de Sant Cugat. A més, pel que em va dir no marxa amb res.
[+/-] Seguir llegint...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)