Bé, ja ens hem manifestat. Quan he baixat a Provença (ja era cap a un quart de set) no hi havia manera d'acostar-se al Passeig de Gràcia: ho he intentat per Provença i per Rosselló i al final baixant per Rambla Catalunya (on el trànsit era més o menys fluid) he pogut entrar per Aragó i, ara sí, baixar per Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A partir d'aquí cap a plaça Tetuan on he pogut sentir la Declaració d'Omnium (a la segona repetició, crec) i cantar els segadors. Mentrestant, la capçalera de la manifestació, amb els polítics, tenia problemes per arribar fins a la Gran Via. Realment la gentada era impressionant: jo havia estat a la manifestació contra la guerra i a d'altres i mai no havia vist tantíssima gent. Gent, per cert, molt diversa: units en la diversitat i contra l'adversitat. Una cosa que em sembla increïble, malgrat la gentada quasi sempre m'hi trobo coneguts a les manis: avui la meva neboda i després al tren els meus oncles.
Pel que fa a les impressions me n'enduc la catarsi col·lectiva i la voluntat de ser del poble català: La vostra voluntat de negar-nos ens fa més forts. I per acabar, em quedo amb les paraules del mestre Puyal: "aquesta manifestació és una metàfora del país, on els polítics estan estancats mentre la gent, el poble, avança".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada