Bratislava és una ciutat fascinant, té una mena de magnetisme especial. Fèiem nit en un Zimmer d'un poblet austríac a prop de la frontera eslovaca i vam decidir anar a sopar-hi.
L'entrada a la ciutat potser fou una mica deslluïda: un excés de copilots donant instruccions divergents al conductor va dur-nos a errar el camí i a perdre'ns en un barri de blocs d'estil comunista que res no tenen a envejar a les torres de Ciutat Meridiana.
Un cop recuperat el nostre camí vam poder aparcar a prop del centre. L'Stare Mesto de Bratislava és un lloc que val la pena visitar si tens un o dos dies. Molts carrers per a vianants on pots badoquejar sense preocupar-te de tramvies o ciclistes malcarats que amenacin la teva integritat física. Un munt de terrasses i cafès encantadors on prendre alguna cosa. A més, la densitat de monuments per metre quadrat és realment insòlita i aquí no estem parlant només d'escultura i arquitectura. També, la gent resulta molt més agradable que els estirats austríacs.
Vam sopar al Medusa, un restaurant d'allò més sofisticat i on la clientela local, per port, físic i vestuari, convertia el camí fins al lavabo en una passarel·la de moda improvisada.
Després vam prendre uns còctels en una terrassa propera i una mica més tard de l'hora bruixa vam decidir tornar cap al nostre hotel a Bad Deutsch Altenberg.
Poc després d'entrar al cotxe, la calor i l'alcohol van fer el seu fet i em vaig adormir. Em vaig despertar fugaçment a l'hora de travessar la duana. O el que en queda des que Eslovàquia forma part de l'espai Schengen: una mena de garites de l'època comunista a les que l'abandó i la boira baixa donaven un aire fantasmagòric.
En entrar a Àustria els molins de vent, en la fosca, saludaven la nostra arribada amb el gir parsimoniós de les seves aspes gegantines. Vaig entreveure un cartell: acabàvem d'entrar a Kittsee, el primer poble austríac, i vaig tornar a endinsar-me en els dominis de Morfeu.
Em vaig despertar novament en travessar la duana. Noves garites, relíquies de temps passats i un enorme rètol "Bratislava" ens acollien en el nostre retorn a Eslovàquia!? I és que no és tan fàcil deixar enrere Bratislava.
Les respiracions compassades que acompanyaven la música de la ràdio em van ajudar a concloure que una manca de copilots ens havia dut a errar el camí un altre cop. I vaig pensar en la solitud del conductor serè en terres desconegudes, mentre recordava algunes nits en que m'havia tocat fer aquest paper: només pots comptar amb les estrelles, els roncs dels embriacs i algun cartell escadusser per a trobar el teu camí. El nostre camí, de fet.
Vam fer mitja volta, vam tornar a travessar la frontera, els molins tornaven a saludar la nostra arribada i el cartell de Kittsee em va acollir en la meva nova incursió en la terra dels somnis.
En despertar, novament garites entre la boira. Hi havia un soldat amb uniforme gris i gorra de plat? Canvi de sentit, cartell de Kittsee... com insectes cap a la llum... Potser això comença a passar de taca d'oli? Capcinada.
Despert, garites, becaina...
Em fa por obrir els ulls... garites? No és tant fàcil marxar de Bratislava, té una mena de magnetisme especial.
[+/-] Seguir llegint...
4 comentaris:
M'ha agradat el conte. La veritat és que després d'anar-hi varies vegades la ciutat perd la gràcia, però el conte està molt bé. A part ja no es repetirà, ja estan a la unió del tot.
Quan jo hi vaig anar ja era a la unió del tot! Les garites segueixen allà, potser per si les mosques? Si ho dius per allò del soldat amb uniforme gris, aquesta és una imatge onírica és en aquell paràgraf on comença la ficció la resta és força ajustat a la realitat. Com ho poden ser les teves patinades alpines,
De fet, l'altre conte que he penjat de moment (La criatura de la nit) també explica una història essencialment de no ficció (tot i que disfressada amb una màscara d'irrealitat).
Creia que els contes eren ficció...jeje. Aquest com a mínim està basat en fets reals!!. Vaig viure l'experiència com a conductor, la qual cosa deu voler dir que la meva conciència no se'n deuria anar en cap moment a una altra dimensió com els va passar a tota la colla de copilots que m'acompanyaven... el tema va ser bastant curiós; com bé explicar el narrador del conte l'escena era amb boira, de nit, ja era una hora avançada i tot era com bastant místic. Encara estic pensant com vam entrar altre cop al país que feia una estoneta haviem deixat enrera. Un forat negre...el GPS ens enganyava...o un gir de 180 graus del fantàstic cotxe austríac imperseptible pels nostres sentits va ser la causa... no sé, un curiós fenomen ens va afectar per la fascinant europa de l'est. Albert
Truman Capote, en escriure "In Cold Blood" va iniciar el gènere de la "literatura de no-ficció". Aquesta és la meva modesta aportació al gènere (tot i que s'ha de reconèixer que és un altre estil).
Per cert, si vols aclarir com ens vam perdre, en tornar a passar per allà vaig veure una indicació que posava Bratislava (per no sé quina carretera, nosaltres veníem de Bratislava per autopista) i una indicació cap a on havíem d'anar. Però com que els copilots clapàvem, ningú no ho va veure.
Publica un comentari a l'entrada