La Criatura de la Nit

Només sortir es va veure obligat a recular. L'astre rei que, malgrat ser ja ben bé mitja tarda, brillava encara amb tota la seva magnificència, va fer que tornés enrere cap a la seguretat de la penombra. Paradoxalment, aquell esclat de lluminositat que feria les seves fràgils retines el sumia en la més pregona de les tenebres.

Això serà dur, va dir-se. Després d'uns instants de vacil·lació va armar-se de valor i va exposar-se a la llum. Va avançar quasi a les palpentes. Agonitzant. Refugiant-se ara i adés en les ombres que, com illes en un oceà de llum, li oferien els portals dels edificis o algun dels plàtans frondosos que trobava en el seu camí. Va avançar d'esma fins que va poder precipitar-se escales avall en una boca de metro. Com un àngel caigut que fugint de l'encegadora llum divina troba refugi en les tenebres de l'avern. Ara podia caminar amb el cap alt.

Sense massa pressa per abandonar la seguretat del món subterrani va deixar escapar algun metro. Finalment en va agafar un que el va dur cap a un tren, amb la seguretat que quan aquest el deixaria prop de casa el sol ja s'hauria post. En arribar a casa va dir-se que el proper cop que anés a l'oculista agafaria les ulleres de sol.

[+/-] Seguir llegint...